Dos minuts

Dos minuts i el vertigen de veure tota la teua vida pel retrovisor. És el que tenen els anuncis ben fets. Telefónica complirà un segle de vida el 19 d’abril del 2024 i ho ha començat a celebrar amb una campanya publicitària que ens mostra com ha evolucionat la tecnologia, i que poquet que han canviat els missatges que enviem. Som socials perquè som primats. I ens necessitem. L’esperit nadalenc apoderant-se d’aquest article, en soc conscient. Però veig la centraleta a la pantalla i reviuen les meues particulars noies del cable, dues germanes que s’assemblaven tant que en el meu record són bessones. Elles eren les primeres a saber si se’ns havia mort algú o si rebríem visita imminent d’algun parent. I les veig caminant de bracet. Ara que ja no es veu ningú caminant de bracet ni s’utilitza l’expressió. I el televisor em mostra un telèfon góndola com el que va arribar a casa als anys vuitanta, després que la riuada del 1982 ens fes ser conscients de la necessitat d’estar connectat amb la gent que teníem lluny. I la cabina. Ara són objecte de museu. D’escenes mítiques de pel·lícules protagonitzades per José Luis López Vázquez o Tippi Hedren, però van formar part de la nostra vida. Aquell so de cor trencant-se quan s’esgotava la moneda i no en tenies més per allargar la trucada. I la propaganda –la força motriu de la màquina del temps ens permet recuperar aquesta paraula per referir-nos a un anunci– mostra un adolescent tancat en una habitació amb el telèfon per tenir una mica d’intimitat, perquè l’aparell sempre era al rebedor, o a la sala d’estar, o al mig del passadís. Al centre neuràlgic de la casa, perquè ningú no es perdés cap detall de la conversa. I al teu cap sona la mítica sintonia de la colònia Chispas. Potser perquè en aquest vell anunci es reprodueix una escena molt semblant mentre la cançó diu allò de “tu primera amiga, tu primera canción”. També sona un telèfon quan Farala arriba a l’oficina. L’eterna “chica nueva” ja s’ha degut jubilar, però no puc pensar-hi gaire perquè des de la minúscula pantalla d’un Nokia veig un SMS on es desitja un bon any 2000. I torno a sentir l’emoció de pensar que l’any següent faré cagar el Tronc de Nadal a la meua filla per primera vegada. Dos minuts. La vida que passa.