La fi del món

La fi del món ens espanta, sense ser massa conscients que ja n’hem viscut unes quantes. El dia de Sant Antoni Abat enormes tractors de colors llampants fan els tradicionals tres tombs. Van ser els botxins de les bèsties de peu rodó i ara s’apropien del seu patró, una d’aquelles cruels ironies del destí. “Si es perdia un fill, se’n feia un altre. Si moria un padrí, una boca menys per alimentar. Però ai si li passava res a la mula! Allò sí que era una desgràcia per a la família”. M’ho explicaven al Centre d’Interpretació de la Pedra Seca de Torrebesses i no podia deixar de pensar que pertanyo a la primera generació que ja no és capaç de distingir un ruc d’un matxo. Quan era petita encara en quedaven uns quants. Uns supervivents de mirada trista. Tan vells com els seus amos, que ja no tenien edat ni forces per convertir-se en pagesos mecanitzats. Resultaven tan exòtics com un coala als nostres ulls infantils. D’animals no en quedaven, però Sant Antoni encara tenia pes al calendari, aleshores. Era una no-festa que tothom celebrava. Com un comiat melancòlic d’uns temps que, com les orenetes de Bécquer, sabíem del cert que no tornarien. La vigília s’encenien fogueres als carrers. Els nois les saltaven exhibint testosterona. Els més grans torraven pa i llonganisses mentre explicaven històries. De tan senzill era perfecte. La canalla alimentàvem el foc amb andròmines guardades per a l’ocasió, com si fos Sant Joan en ple hivern. Les flames de colors blaus i verds et feien saber que a dins de la capsa de cartró que cremava hi havia revistes de paper cuixé. Com un efímer castell de foc d’artificis. Algú en va portar una altra, la que no tocava. “Una bomba!” Pànic. Crits. Corredisses. Un veí, sense pensar-s’ho, va allunyar el perill incandescent, vingut d’una guerra que a nosaltres ens quedava tan lluny com els guarniments de les mules. “Sort que no tenia espoleta”. I jo no sabia què era una espoleta. Semblava una paraula divertida, que no matava, però els xiquets sospitosos d’haver portat la bomba al poble van ser declarats culpables per un tribunal de mares que no coneixia el perdó. “Sant Antoni, Sant Antoni / Sant Antoni de Saidí. / Els pobres planten la vinya / i els rics es foten el vi”. Això no ha canviat.