Un home que torna

A Un home que se’n va, Vicenç Villatoro va fer un retrat del seu avi patern que, a la vegada, explicava tota una època i posava nom i rostre als centenars de milers de persones que van venir a Catalunya des del sud de la península després de la Guerra Civil. La casa dels avis era l’altra cara de la moneda. La família arrelada, la d’aquí: els Lamolla. Però tampoc no eren tant d’aquí com semblava. Els Lammoglia van venir a començaments del segle XIX del Regne de Nàpols. Eren dos germans. El gran es va establir a Lleida i de seguida li van anar bé les coses. El segon, el besavi del seu avi, es va quedar a Agramunt després de lluitar contra els carlins. Aquest calderer de Maratea i la seua esposa, Pelegrina Rodamilans, de Torà, són els protagonistes d’Urgell. La febre d’aigua (Proa). Villatoro novel·la l’epopeia humana que va suposar la construcció del Canal d’Urgell. És l’home que torna, el que refà les passes dels seus avantpassats i s’instal·la al Clot del Dimoni en plena pandèmia. Al que va ser el Clot del Dimoni, perquè el 1862 l’aigua va convertir aquell desert en una terra fèrtil que rega 70.000 hectàrees. El rebost de Catalunya. Una història amb final feliç. Vicenç Lamolla és un dels que hi creuen. Aquella fe cega en el futur. Però tant ell com tots els seus contemporanis van morir pensant que el canal havia estat un fracàs perquè no va ser fins a la tercera generació que es va aprendre a gestionar l’aigua i es va plantar alfals, panís i després fruiters. Villatoro cita Kipling: “El triomf i el fracàs, aquests dos grans impostors”, i ens redimeix a tots amb una reflexió sobre el paral·lelisme que es pot establir amb l’1-O. Potser sí que va tenir un sentit aquell 2017, ve a dir. I com ho diu! És una novel·la monumental, i no –només– per les seues 600 pàgines. És un esdeveniment cultural de primer ordre. El poeta i crític literari Sam Abrams la va qualificar d’exemple de literatura de la post postmodernitat. Convençut que a través de qualsevol família es pot explicar el món sencer, Villatoro ens cedeix els seus parents perquè la immensa plana d’Urgell es faci un lloc a l’univers literari. Una mica més al sud de la Torena de Jaume Cabré i al nord-est de la Mequinensa de Jesús Moncada.