23-F

Si hagués de fer un retrat robot de la transició tindria els ulls de Nadiuska, el bigoti de Tejero, les cames de Bárbara Rey i, potser, la mà estesa d’Alberti. El banc d’imatges de la memòria és de tarifa plana i no segmenta per temes, ni categoritza. Em veig saltant a la corda amb unes faldilles de quadres escocesos. “Entra aubergina, surt pebrooot.” És un matí lluminós. El sol de febrer mascara més que un calder, ens advertien. Però també és un dia fosc, de cares llargues. De tensió. És l’endemà d’un intent de cop d’estat. No ho acabes d’entendre, però intueixes que allò és greu, d’alguna manera misteriosa. I potser per això els grans es van quedar hipnotitzats davant del televisor tota la nit, malgrat que la programació semblava molt avorrida. Avui els mestres es passaran l’hora del pati parlant entre ells en veu baixa. Gairebé tots han mort, ja, després de 43 anys. La transició també. De fet, el primer record que tinc de Franco és de cos present. I em feia molta por. Semblava un vellet inofensiu, però irreal. I no jeia en un llit, sinó en un taüt, i això em provocava encara més paor. També m’espantava la gent que feia una cua llarguíssima per veure’l. S’aturaven davant del fèretre i feien una salutació militar, o alçaven la mà amb una estranya fúria. Aquell dia encara més llunyà també hi havia tensió fins i tot en el rostre dels que només se senyaven i li deixaven una flor. Una dona amb mantellina que plorava molt li va llençar una carta i uns guàrdies van reaccionar com si allò fos un sacrilegi imperdonable. I jo em preguntava com podien saber què hi posava, si el paper estava doblegat. Tot això, m’ho mirava de reüll a través de la petita pantalla. En el meu record aquestes escenes en blanc i negre van durar dies i més dies, prou perquè la vetlla televisada deixés de captar la nostra atenció. Ara sé que no va ser tan llarg, però “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es preguntava Cernuda. Després van arribar les primeres teles en color. “Un globo, dos globos, tres globos...” Versos de Gloria Fuertes a l’hora de berenar. L’estranya educació sentimental d’una generació que cantava “tigres, leones, todos quieren ser los campeones” mentre Tejero, indultat amb el vistiplau del Suprem, deia allò de “se sienten, coño”.