Paul Auster i la tia Perança
Els que no sou de poble probablement no teniu instal·lada l’aplicació Àgora al mòbil (abans e-Bando). És molt útil. S’informa cada dia de quin cubell de la brossa cal treure (tenim el sistema porta a porta), de l’horari canviant de la consulta del metge, dels torns de reg. De tant en tant s’hi troben perles tipus: “Comuniquem que s’ha perdut el tap d’una atomitzadora. Si algú el troba, que el porti a l’ajuntament. Gràcies!”. Aquesta és del 14 de febrer, que no estem per romanços de cors i cupidos. Després de tants anys de vida urbana feina rai tindria a saber què és. També s’hi notifiquen les defuncions. De vegades el finat feia dècades que no vivia al poble i algú més gran t’ha de situar. Fa unes setmanes va traspassar un senyor amb un cognom poc freqüent en aquell racó de món, que també era el segon cognom d’una besàvia materna. “Em sembla que venim de família”, va dir ma mare. Venim de família, per aquells verals, és quan ja no ets capaç de posar nom al parentiu de tan lluny com queda. “No ho he sabut mai del cert, però quan vaig tornar de França em van fer anar a casa de la tia Perança –tia és un tracte de respecte, el senyora de ciutat– perquè els Reixos m’havien deixat una cosa i en aquell temps de tanta gana que ningú tenia res, em van portar una sogueta de colors amb un timbre com els de bicicleta que sonava cada cop que saltaves i ara m’adono que això devia ser perquè els feia llàstima i de més a prop o de més lluny, érem parents.” Mai no li havia sentit a explicar aquest record remot, que li’n va retornar altres de més maliciosos amb un delay de prop de vuitanta anys. “Quantes mares tens?” La resposta que es premiava amb un berenar per oblidar la misèria era: “Dos. Una al cel i una a la presó.” I era literalment cert. La humiliació dels vençuts. Amb pedaços de veritat com aquesta anècdota Paul Auster va fer un programa de ràdio el 1999 que després es publicaria en forma de llibre. Vaig creure que el meu pare era Déu, es titulava. Qui es pensava que el seu progenitor era totpoderós era un nen que va sentir com son pare es barallava amb un veí amb tanta agror que li va desitjar la mort. A l’interpel·lat se li va posar la cara morada i va caure desplomat. També ha mort Paul Auster, ara. Sense tant dramatisme, això sí.