“That’s all Folks!”
9 de març del 2012. Els lectors habituals de SEGRE van posar falta a Albert Villaró. Fins aleshores, Quatre pilans aguantaven els articles que es publicaven divendres a la contraportada del diari. Aquell dia vaig començar a batre records.
El primer Retrovisor es titulava Home, blanc solter busca... Començava així: “Dos mil pessetes. Dotze euros. Quatre-cents duros, com li agradava dir a ell. Aquest és el preu que li va costar la casa al padrí. Eren els bojos anys vint. Però que ningú pensi en xarlestons ni en gàngsters amb sabates blanques. Aquí la vida no era tan excitant com ens mostren les pel·lícules. La riuada del 1907 s’ho va emportar tot menys la misèria...” Hi explicava una anècdota trivial de la vida del meu avi matern.
Després de més de dotze anys i més de 600 retrovisors publicats, divendres que ve ja no batré records
Era conscient que era una aposta arriscada. Persones de confiança a les quals havia deixat llegir les primeres col·laboracions abans que sortissin en paper em van dir que era boja, que se m’acabarien els records. I dir-li això a una fanàtica dels Astèrixs és perillós, perquè et ve ràpidament al cap una escena de Goscinny & Uderzo mil vegades repetida: Astèrix dient: “Tinc una idea!” i Obèlix, preocupat: “No et fa por que se t’acabin les idees?”
Suposo que no, vull pensar que se m’acabarà abans el temps que les idees, però després de dotze anys llargs i més de 600 retrovisors recupero la memòria d’un article de Josep-Vicent Marqués que quan tot just era una adolescent insegura em va impressionar prou per retallar-lo i guardar-lo durant dècades. La darrera vegada que soc conscient d’haver-lo llegit va ser en el context d’una mudança. Em va commoure retrobar aquell tros de paper couché.
Els plecs de doblegar-lo amb la mà amb què tot just li treia el llaç al futur li havien deixat profundes cicatrius. Para una despedida, crec que es titulava. Hi explicava com de difícil és acomiadar-se. Aquella llàgrima que no ha d’acabar sent un plor. Serenor estoica. Suposo que amb divuit anys aquell adeu difícil el vaig passar pel filtre de l’amor desesperat i aquelles paraules em van consolar d’algun trencament de cor. Avui soc jo la que m’acomiado. Tocaria fer alguna cita memorable però generacionalment té més sentit si tartamudejo i dic allò d’Eso es to, eso es to, ¡eso es todo amigos! Tha’ts all Folks! I gràcies.
