Els segons de Matutinovic

A pocs mesos perquè arranquin les olimpíades de Barcelona’92, el combinat espanyol de waterpolo es troba lluny de comptar-se entre els favorits per guanyar la competició. En un desesperat intent per remuntar el que sembla un imminent fracàs, es contracta el croat Dragan Matutinovic (Tarik Filipovik), un entrenador contundent en els seus mètodes i amb reputació de sever. Tanmateix, l’arribada in extremis del nou míster per obrar el que sembla un miracle és només la punta de l’iceberg.

Dins de la selecció es troben, a més, dos líders enfrontats: Manel Estiarte (Álvaro Cervantes) i Pedro García Aguado (Jaime Lorente). O el que és el mateix, la manera d’entendre el waterpolo des de la visió cosmopolita i professionalitzada del català Estiarte, contra la perspectiva del noi de barri madrileny, rude en les formes però bondadós en el fons, García Aguado. Dirigida per Àlex Murrull (Traces, El meu amic Amaruk) i Dani de la Orden (Barcelona, nit d’estiu; Barcelona, nit d’hivern), aquesta pel·lícula es concentra principalment en dos blocs: l’entrenament –que el mateix Matutinovic va arribar a reconèixer anys després d’aquells Jocs que vorejava l’estil militar– i la competició en si mateixa –l’emocionant seqüència final, més que correctament executada, dona nom al títol del film.

Vagi per endavant que, encara que està basada en fets reals, la ploma del guionista Carlos Franco (Blue rai, Cites) s’ha pres certes llicències que no responen al que realment va succeir –per esmentar una de les menys reveladores de la trama, entre tantes altres que poden trobar-se a cop de Google, la data de contractació de Matutinovic va ser el 1990, no pocs mesos abans de la competició–. Tanmateix, amb les esmentades llicències no es pretén tant exaltar el to èpic que ja per si mateix embolica la història real d’aquell equip, sinó posar en relleu qüestions com les diferències identitàries del Madrid i la Catalunya d’aquella època, el sofriment a què es van veure sotmesos aquells jugadors al llarg dels seus entrenaments, així com remarcar la importància dels valors de l’esport com la capacitat de sacrifici, l’esperit de superació i el sentit de la companyonia.Malgrat que el waterpolo no tingui gran popularitat a Espanya, sí que val la pena recordar –o descobrir– aquella final del 92 que va fer oblidar el futbol per uns dies a tot un país.