“Soc una estrella, papa”

PINOCHO

Si El laberinto del fauno (2006) és considerada l’obra mestra per excel·lència de Guillermo del Toro, la seua versió musical en stop-motion del conte homònim –i gens infantil– de Carlo Collodi l’hi té poc a envejar. Ambientada a la Itàlia feixista de Mussolini, el director mexicà recrea la història del fuster Geppeto (David Bradley), que, cansat de la seua solitud, decideix fabricar un nen de fusta –al qual ja tots coneixem com a Pinotxo (Gregory Mann)– que una nit acaba prenent vida gràcies al fort desig –i una mica de màgia– de l’ancià per tenir un fill. L’intens pròleg de deu minuts és tota una declaració d’intencions per allunyar-nos de la clàssica imatge de la versió de Disney, Pinotxo (1940) –com de tantes altres de produïdes al llarg del segle XX fins als nostres dies, enfocades cap a un públic infantil–: aquí ens trobem davant d’una versió molt més fosca i pessimista, que fins i tot coqueteja amb la comèdia negra i el terror.

En efecte, som davant d’un modern Prometeu del doctor Frankenstein, que s’haurà d’enfrontar tant al descobriment personal com a la persecució per part d’una societat que no l’accepta pel mer fet de ser diferent. Per descomptat, atesa l’oportuna i gens casual ambientació temporal, aquest film d’animació és també una proclama contra el feixisme, que fins i tot arriba a ocupar-se de qüestions filosòfiques a través dels seus diàlegs –el mateix Sebastian J. Grillo (Ewan McGregor) té un retrat de Schopenhauer penjat a la paret–.

En l’apartat tècnic, la suma de l’habilitat del veterà en la tècnica de l’stop-motion Mark Gustafson (Fantastic Mr. Fox), juntament amb la mirada del director de fotografia Frank Passingham (Kubo y las dos cuerdas mágicas), ha desembocat en un sublim espectacle visual que transgredeix la mateixa estètica dels personatges, desprenent personalitat i expressivitat en ells. Els amants de les versions originals gaudiran, a més, amb el repartiment estel·lar de veus d’Ewan McGregor, David Bradley, Ron Perlman, John Turturro, Cate Blanchett, Tild Swinton i Christopher Waltz, entre d’altres.Encara que l’apartat musical pugui arribar a resultar una cosa innecessària i fins i tot entorpidor de la –extensa– trama, Pinocho de Guillermo del Toro és, sense cap mena de dubte, una de les millors pel·lícules de l’any de tot el catàleg de Netflix.