Quan Cruise va tornar a volar alt

TOP GUN: MAVERICK

La seqüela de Top Gun (1986) va inspirar cert temor abans de l’estrena, ja que podria resultar una altra d’aquelles destrosses provocades pel reciclatge obsessiu de clàssics davant de la falta d’idees en els temps que corren. Afortunadament, tant per als nostàlgics com per als nouvinguts a la saga, les primeres crítiques van començar a dissipar totes les pors, i no els faltava raó. En aquesta ocasió, l’acció es trasllada més de 30 anys després del film original, en la qual ens retrobem amb Pete Maverick Mitchel (Tom Cruise) mantenint el seu lloc com un dels millors pilots de proves de l’Armada, evitant tant sí com no l’ascens que el portaria a estar destinat a terra ferma.

És llavors quan se li encomana la missió d’entrenar un grup de pilots d’elit a l’acadèmia Top Gun per efectuar una missió en territori enemic, i és allà on el nostre protagonista es trobarà amb el tinent Bradley Bradshaw (Milers Teller), que no és altre que el fill del seu desaparegut amic Nick Goose, cosa que l’obligarà a enfrontar-se als fantasmes del seu passat. Menció a part mereix el retrobament de Maverick amb Iceman (Val Kilmer), el moment més emotiu amb diferència de tota la pel·lícula. El gran repte que assumeixen tots els rescats de clàssics és el de provar d’encaixar dins de les sensibilitats actuals, i no han estat poques les veus que han acusat Top Gun: Maverick d’abraçar la masculinitat tòxica, i de perpetuar una sèrie d’estereotips més propis de dècades passades.

I aquesta és una crítica tan legítima com necessària, però també és honest reconèixer que s’ha realitzat un esforç respecte a la seua predecessora, atenent l’època en què es va rodar, perquè en aquesta ocasió els personatges femenins no quedessin relegats a ser un simple aparador, rebaixant alhora considerablement les dosis de testosterona en els masculins. I encara que la trama és previsible i està encotillada en l’esquema de l’original, i en la qual per descomptat s’enalteix Cruise per sobre de la resta del repartiment en tot moment sota la capa de l’heroi tràgic, la direcció de Joseph Kosinski fa que aquest blockbuster es desenvolupi amb la intensitat i l’emoció pertinents per a l’ocasió. Que el guionista Christopher McQuarrie, un inseparable de Cruise els últims anys, posés mà en la trama també té gran part del mèrit d’haver modernitzat un clàssic sense transgredir en absolut ni la seua èpica ni la seua essència.