Charlotte, o la preqüela coronada

LA REINA CARLOTA

L’obsessió per la fabricació de preqüeles de qualsevol producció amb un mínim d’èxit ha acabat provocant que, per a gran part del públic, el seu anunci hagi passat de la il·lusió per ampliar els seus universos cinematogràfics favorits a un sentiment que deambula entre el fàstic i la resignació. Majoritàriament degut al fet que o bé aporten poc o res a la trama original o bé la qualitat està tan allunyada de la predecessora que fins i tot costa relacionar-les entre si. La Reina Carlota: una historia de Bridgerton, spin-off de Los Bridgerton (2020), és una d’aquestes excepcions a la norma. I no era una tasca senzilla, ja que la franquícia basada en les novel·les supervendes de Julia Quinn, i adaptada a la petita pantalla pel tàndem Chris Van Dusen i Shonda Rhimes (Scandal, Anatomía de Grey), ha sabut guanyar-se tant l’afecte de l’audiència com un lloc d’honor al catàleg de Netflix en tan sols dos temporades. Abans d’arrancar amb l’acció, per boca del personatge de Lady Whistledown (Julie Andrews), s’adverteix l’espectador: “No és una lliçó d’història, és una ficció inspirada en fets. Totes les llibertats preses per l’autor són bastant intencionals.

Gaudiu-ne.” El drama historicoromàntic es construeix a través de dos línies temporals: la principal, ubicada en el Bridgerton del passat, amb una Charlotte (India Amarteifio) de 17 anys encara sense coronar i el seu germà Adolphus (Tunji Kasim), que l’acaba de prometre al rei Jordi III (Corey Mylchreest); i la secundària, emmarcada en el Bridgerton del present, en el qual ens trobem amb una ja coronada Charlotte (Golda Rosheuvel) provant d’aconseguir que algun dels seus molts –i problemàtics– fills pugui donar-li un hereu viable. A partir d’aquesta premissa, La Reina Carlota va més enllà de la superficialitat de la predecessora i s’endinsa –entre les històries impregnades d’amor i sacrifici al costat de les no escasses escenes eròtiques–, en qüestions com l’ètnia, la política, la sociologia, la salut mental i la misogínia. Que en ocasions el guió pugui resultar desordenat es compensa amb la seua habilitat per organitzar i desenvolupar les relacions entre els personatges, cosa que d’altra banda ja era marca de la casa per a la franquícia. Perquè encara que La Reina Carlota no és un xou perfecte, sí que és la revisió millorada d’un producte que no semblava necessitar-la, i els qui van gaudir de Los Bridgerton gaudiran de La Reina Carlota.