Quan en Will va trobar la Sylvia

PLATÓNICO

Fa un temps que la comèdia romàntica està embolicada en un procés de necessària revisió, tal com reconeix el mateix guió d’aquesta sèrie, tant per la dificultat que suposa enamorar l’espectador repetint les mateixes històries, com també per la inclusió –tan aplaudida per molts i tan atacada per d’altres– dels nous gèneres, sexualitats i tipus de relacions no convencionals contemporanis. Tanmateix, Platónico (2023), que arranca amb una picada d’ullet a Quan en Harry va trobar la Sally (1989) i parteix a més de la mateixa premissa, servirà com a ferm argument per defensar que la comèdia romàntica no és un gènere en declivi. Al llarg de deu episodis es narra la tensió –no sexual– entre dos vells amics que es retroben cinc anys després d’un comiat poc amistós, provant ara de bregar amb les seues respectives crisis de la mitjana edat: Will (Seth Rogen) i Sylvia (Rose Byrne), al triangle amorós dels quals s’afegeix el marit d’ella, Charlie (Luke Macfarlane). El que crida l’atenció d’aquest últim és que s’allunya de l’arquetip del rígid i avorrit espòs, i es tracta d’un home atractiu i encantador. Però, lamentablement per a ell, difícilment podrà competir amb la química del caos que sorgeix entre Will i Sylvia quan estan junts –i és aquí on resideix la gràcia del xou–. Ella, una dona feliç però insatisfeta, i ell, un mestre cerveser d’un bar de Los Angeles del qual té una participació juntament amb alguns amics, incloent-hi el germà de la seua exesposa, que d’altra banda encara no ha superat. Cocreada pel matrimoni conformat per Nicholas Stoller (Forgetting Sarah Marshall, Neighbours) i Francesca Delbanco, novel·lista que al costat del seu espòs va crear Friends From College (2017) per a Netflix, ens trobem davant d’una cinta que cuida l’estètica fins al detall i planteja a l’espectador aquell interrogant que tots ens hem qüestionat en algun moment o un altre en les nostres vides amb altres persones: Què passaria si...? Perquè Platónico no és una comèdia domèstica. Aquí no s’està buscant formar una llar, sinó que el conflicte versa sobre la recerca del seu lloc al món amb l’ajuda de l’altre. Per a aquells als quals els agradin aquest tipus d’històries, probablement la mitja hora de durada de cada capítol se li faci terriblement curta, però la màgica connexió no sexualitzada entre Byrne i Rogen traspassa la pantalla, i mereix un lloc d’honor en un gènere que encara no acaba de saber com reinventar-se.