Decisió presa, bona decisió

No s’ensenya a decidir perquè no hi ha un mètode universal. Comencem de la mà de pares i professors triant les opcions que, a priori, semblen correctes. Ens les diuen o les llegim entre línies, interpretant el típic “tu mateixa” o “fes el que vulguis” que, en el fons, porta implícit què s’ha de fer. Però, més d’hora que tard, arriba el moment, la primera decisió transcendent que cal prendre en solitari. Primer senyal, la vida es complica. Almenys, pels qui som una mica cagadubtes. I algunes d’aquestes primeres decisions que marquen el futur, s’han de prendre potser massa aviat, en una edat difícil. Fins i tot, quan la societat encara no ens considera prou responsables com per votar o per conduir, quan encara som menors. Si no som bons per a això, què ens assegura que ho som per decidir el nostre futur? Ja els ho dic: res. Ara es reobre el debat sobre la conveniència d’allargar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys. És evident que no ens ho poden donar sempre tot mastegat, però potser amb més temps per madurar, no es perdrien estudiants pel camí o sorgirien més vocacions. Avui dia no hi ha una relació directa, més formació no es correspon, necessàriament, amb un futur millor, però aprendre a pensar forma part del procés i el temps ajuda a conèixer-se. No recordo haver decidit que volia estudiar una carrera. Tal com van anar les coses, no contemplava una altra opció. Però quina carrera? La pregunta de “què vols ser quan siguis gran?”, arriba un moment que s’ha de respondre seriosament. Ja no val dir, a la babalà, princesa o astronauta o motorista. S’ha acabat la broma. La meua última resposta va ser periodista. N’hi va haver un que es va posar les mans al cap i encara no se les ha tret. El pare em va advertir de tot el que es poden imaginar. Em va fer dubtar, però vaig fingir que no. Li vaig cedir un bri d’esperança omplint una quarta opció amb empresarials, per si no arribava a la nota. Aquell va ser el primer cop que la meua reacció al “fes el que vulguis” no va ser seguir les instruccions. També el primer que em vaig adonar que la decisió presa ha de ser, forçosament, la bona. Bàsicament per no ofegar-se en un mar de dubtes. Potser el món s’ha perdut una gran empresària, però el mal (o el bé) ja està fet.