Desarmats

Tenia una pistola de joguina, negra i metàl·lica, com les dels cowboys. Mai no vaig aclarir si s’hi podien posar bales, crec que sí, però a casa estava clar que no me’n sortiria. Per tant, optava pel clàssic “pinyau!”, com hem fet tots. Aquella joguina va entrar per la porta del darrere i contra la voluntat dels pares. Mai no n’havien volgut ni parlar, però la nena la volia i els padrins ja se sap... Jo, llavors, no veia el problema. Ara sí que entenc quin era: amb les armes no s’hi juga. És una altra cosa amb la qual he acabat estant d’acord amb els pares. Costa donar-los la raó, però tots hi anem a parar, oi? Tot i haver-hi jugat, em fan un respecte terrible, les armes. La sola presència d’agents armats m’incomoda, i mai n’he tocat una tret d’aquella de joguina que, poc temps després d’arribar, va caure en desgràcia i un bon dia –oh, sorpresa– ningú no sabia on era. N’entenc algunes utilitats però en limitaria les llicències al màxim. Perquè, com en la majoria de coses, el problema és l’ús que se’n fa.

Diuen que no sabem fins on seríem capaços d’arribar en una situació extrema. Que l’estrès o la desesperació poden provocar-nos un clic en algun lloc del cervell que ens porta a actuar fora de tota raó. Segur que alguna vegada s’han preguntat si serien capaços de matar. D’entrada, creiem que no, almenys la majoria. Però no ens atrevim a assegurar-ho perquè depèn de quin sigui el perill. Per defensar la nostra vida o la de les persones que estimem? Faríem el que fos? I estaria justificat? La mort a Aspa de dos agents rurals a mans d’un caçador ens fa tornar a plantejar on són els nostres límits. Ens porta a preguntar-nos quin tipus de persona dispara contra dos éssers humans que fan la seua feina i que, a més, van desarmats. Seguint el raonament anterior, fem-nos la primera pregunta: quina era l’amenaça? Segurament, un simple càstig per una conducta, com a mínim, incorrecta. I se’n va defensar matant. El que va fer no té ni nom ni justificació. Ara, desarmats també nosaltres, busquem explicacions i obrim debats que, si bé no podran pal·liar ni una mica la pèrdua d’ara, haurien d’evitar que torni a passar res semblant. Els ho devem a en Xavier i en David. El meu suport als qui els coneixíeu. Ens unim, indignats, al vostre dol.