No vull ser rei(na)

Volia ser princesa. I no princesa de conte, no, de les de veritat. Els vaig preguntar als pares què havia de fer per ser-ho, devia tenir uns cinc anys. Em van dir que m’havia de casar amb un tal Felipe, que era l’única manera. No em va agradar el nom –coses de canalla– i ho vaig deixar estar d’aquella manera tan fàcil que obliden els nens. Això és el que va durar el meu somni de diademes brillants i vestits bonics. I sort, perquè mirin que arriba a ser dura la vida de princesa –o infanta– del segle XXI!

De bona una em vaig lliurar renunciant a aquell matrimoni! Mirin si no, la pobra Cristina. Tota la vida pagant-li una educació de senyoreta per acabar asseient-la al banc dels acusats per delictes fiscals. Tu no en saps res, li han dit. I ella, obedient, que no, que res de res, que això tan prosaic dels diners és cosa de l’Iñaki. Ella té altres feines i no pot estar en tot. Per si no fos prou dura la seua vida, ara vénen a molestar preguntant d’on sortien els diners! El papà diu que hi ha senyores i senyors que els aprecien i destinen una part dels seus guanys a mantenir-los. Són gent que treballa i no cal escatimar perquè seguiran pagant. I l’Iñaki ho va entendre des del principi. Se l’estima tant que, quan vénen mal dades, la culpa és d’ell. Ella, ni idea. I això no és ser tonta ni ignorant, no, és normal.

Encara rai que la broma només sortirà per 265.088 euros. Que injust que es castigui ajudar el teu marit, quines coses! Però tampoc hi ha problema, la generositat dels súbdits és infinita i els pagaran sense problemes. Com la caseta de Lisboa on s’instal·laran ella i la canalla, per ser a prop de Badajoz, on potser –només potser– s’haurà d’estar uns anys l’Iñaki. Així també s’estalviarà veure les males cares amb què darrerament la mira tothom. Una opció era fer servir la tàctica del papà: dir que ho sent, que s’ha equivocat i que no tornarà a passar. A ell li va funcionar a mitges, perquè no ha pogut tornar a caçar elefants. I mira que li agraden aquests animals, hi té fixació. Potser li ve de quan tenia aquella amiga domadora, la Bárbara, una artista!

Cantaven Els Pets: “Si és cert que som iguals davant la llei, per què collons jo mai podré ser rei”. Veient com va la llei i la reialesa, a mi que no m’hi busquin.