Perdó

Perdoneu-nos per pensar que la perfecció som nosaltres i considerar que els nostres defectes són menys greus que els dels altres. Disculpeu-nos per no saber enriquir-nos amb la diferència i ser incapaços d’apreciar les vostres capacitats. No ens jutgeu tan durament com ho fem amb vosaltres, perquè sou millors, molt millors que els qui han considerat que un grup de persones amb síndrome de Down i altres discapacitats visibles –tots n’estem plens– no poden sortir de festa al mateix local que la resta d’humans farcits d’incapacitats i imperfeccions socialment acceptades i tolerades.

Diu ara l’establiment en qüestió que vetar-vos l’entrada va ser “el pitjor gest que es podia fer”. Hi estic d’acord i, per això, a mi allà no m’hi trobareu. Aquest “gest” m’ha fet sentir vergonya del col·lectiu al que se suposa que pertanyo. I heu estat massa indulgents: no voleu multes i expliqueu suaument que sí, que sou diferents. I qui no és diferent? Però mireu, la nostra societat castiga, des de sempre, la diferència. Com a mínim, posa quaranta barreres per evitar que els diferents envaeixin la zona de confort construïda pels presumptes normals.

Vaig als exemples: en molts àmbits, les dones encara estem colpejant els sostres de vidre per arribar a entrar on només hi ha homes. Les persones que han de deixar els seus països tenen problemes per guanyar-se la vida o per entrar i rebre ajuda en molts estats. Fins i tot el sobrepès pot ser impediment per vestir-se com la resta o per aconseguir una feina. I no parlem del color de la pell! No fa gaire, m’explicaven en un establiment que uns clients els van advertir que si contractaven una persona negra, potser perdrien gent… doncs bon vent! Amb tot això us vull dir que prejutgem, que som intolerants sempre i que ens ho hauríem de fer mirar.

Els presumptament normals, els presumptament capaços, els que tenim els cromosomes justos, no sabem ni respectar-nos entre nosaltres. Això no es disculpa, no dic que ho deixeu passar, al contrari, no ho feu! Marqueu-nos de prop, que ja fa massa que dura la broma i encara no hem canviat prou. Renyeu-nos, no calleu, no us rendiu! Alguns, per sort, ja ho anem entenent i per això, avui, com a membre d’una societat incapaç, he decidit demanar-vos perdó.