La meua parella preferida

Ell llegeix ara aquest article perquè té una estona lliure. No recordava que avui tocava i, encara que li agradi, dirà que n’he fet de millors mentre els ulls li riuen igual que quan treia un 9 i, en lloc de donar-me l’enhorabona, em preguntava què havia passat per no treure un 10. Ella ha triat el moment de llegir l’escrit. Quan s’ha despertat ja ha pensat que avui era el dia. Li agradarà, com tots, i m’ho dirà obertament com em felicitava quan la nota s’ho valia. La conec tant, la meua parella preferida, que podria endevinar la cara que fan mentre avancen per aquestes línies i es pregunten si parlo d’ells.

Estem junts des del principi, tota la meua vida i, triï el camí que triï, quan torno, sempre hi són. A punt, si convé, per reconstruir-me, esbroncar-me o lligar-me curt. L’un, plantejant-me reptes, sabent que un “no podràs” sempre em durà a intentar-ho. L’altra, animant-me i repetint, amb un somriure, que “el no ja el tens”. No hi ha dubte que sóc filla dels meus pares. D’ell, l’exigència, la responsabilitat, la lleialtat, el perfeccionisme. D’ella, la tossuderia, l’optimisme, l’estil, la decisió. De tots dos, aquest caràcter nostre i tants altres detalls que, com comprendran, mantindrem en l’àmbit familiar. No en depenc però són el meu lloc segur: quan fora és fosc, quan tot falla, quan res no quadra i tothom és dolent, ells encenen els llums. I a la inversa: quan tot és fantàstic, sóc la millor i tothom m’afalaga, ells apaguen els neons i em tornen a la terra. Són l’equilibri, les úniques persones que mai no m’han fallat i sé que mai no em fallaran. És llei de vida: quan els pares són massa a prop se’ns fan pesats però, quan agafen distància, els fills ens acostem. I quan no hi són...ai, si un dia no hi són! És llavors quan suposo que ens adonem de la gran fortuna que és tenir pares.

Mirin, potser és hora que valorem les coses quan les tenim i jo vull fer-ho ara i aquí. Perquè sí, sóc una afortunada i me n’he adonat al mateix ritme que m’he descobert fent la mirada del pare i la rialla de la mare. Ara que ja només sóc una nena quan em miren els meus pares, ara que encara voldria que em donessin totes les respostes, aprofito aquest espai per dir-los gràcies i celebrar que, junts, seguim fent anys. Que no és poc.