Es deia Joan

Es deia Joan i tenia 18 anys, pares, germans i potser algun amor primerenc. Tocava el violí i feia plans mentre ajudava a la torneria, el negoci familiar del qual havia de ser l’hereu. Un maleït dia de l’any 1938, en Joan va ser cridat a lluitar en una guerra fratricida.

Va marxar, com tants altres joves de la lleva del biberó, sabent només que volia tornar a casa. Escrivia cartes i postals des del front: “estic molt bé i espero que també vosaltres”. És l’únic comiat, volgudament tranquil·litzador, a la seua família. Després, silenci. El buscaven entre les cares marcades i vençudes que tornaven al poble. Mai no va ser-hi. Es va quedar sense present ni futur en algun lloc de les Terres de l’Ebre farà 80 anys.

Algú va acabar explicant als seus que li va tocar fer un relleu a l’avançada i no va tornar, que van suposar que sortiria per una altra banda o que l’havien fet presoner. Però no. Un fill, un germà es va esfumar i el món va seguir rodant sense compassió. Com ell, van ser centenars de milers les vides interrompudes, les famílies marcades per sempre. Sense explicacions ni perdons. No van donar la vida, els la van prendre!

A en Joan no l’han oblidat. El seu germà petit, en Lluís, va guardar fins al final la postal escrita des de Riudecanyes. I una foto en què, elegant i picaró, mira directament als ulls del destí. Li agradaria saber que té un nebot que es diu com ell i que, amb bona part de la família que no el va conèixer, s’ha acostat al lloc on potser va trobar la mort i retre homenatge al seu nom en una placa. El seu nom, com el de centenars d’homes o gairebé nens als quals van robar tot el temps, és ja al memorial de les Camposines.

Allà, algú ha rascat un panell per fer desaparèixer una paraula que tot just s’endevina: anònims. Perquè no eren ni són anònims. Són en Joan, l’Antoni, en Clemente o en Victoriano. A les Camposines hi ha silenci i escrits de néts que no han tingut avi o de fills que van perdre el pare. Ja que els van robar la vida, que se’ls torni la dignitat.

Es deia Joan i faria 98 anys. Hauria viscut una vida plena fent de torner, com el pare. O hauria estat violinista. I, com els que van tornar, reviuria l’horror en silenci perquè aquell temps passat va ser pitjor. No ho oblidem, no els oblidem.