Poques hòsties

Menjar era un suplici. Durant la meua infantesa, les hores dels àpats eren les pitjors del dia. Anar de restaurant era un martiri per a mi i per a la família. El que hi havia al plat s’havia d’acabar i així feien cua el segon i les postres mentre, avergonyida, intentava acabar-me el primer. Per als pares, que mengés poc era una preocupació però més patia jo que no veia el moment que els plats es buidessin per art de màgia per deslliurar-me d’aquella tortura.

Consultat el pediatra, el missatge va ser clar: “Aquesta nena necessita sol i llet i, quan tingui gana, ja menjarà.” Sol i llet... Avui alguns es posarien les mans al cap! Ens arriben tants missatges contradictoris que ja no sabem què és bo i què no ho és. Allò que abans només venia de les vaques, ara ve de tants llocs que els supermercats amplien prestatges per encabir tots els tipus de llet.

Mentre, els vaquers veuen baixar el consum d’un producte que a molts països ja voldrien però aquí ha passat de recomanat a desaconsellat. I els qui som al mig, patint per si el que hem fet sempre tindrà conseqüències o descobrint intoleràncies que no sabíem que existien. Ep, i és bo que surtin! A molts els ha millorat la vida.

El que passa és que estem arribant a uns extrems que ens acabaran fent mal. Com passa amb la lactosa, passa amb el gluten. A Catalunya, una de cada cent persones és celíaca. Però això no hauria de dur-nos a demonitzar aquest component. Massa tard, ja ho hem fet: als Estats Units, el 30 % de la població ha deixat de consumir gluten sense ser celíaca i a Europa, els seguim.

Ara s’encenen les alertes per advertir que eliminar el gluten sense supervisió mèdica també és perjudicial perquè suprimim micronutrients beneficiosos per a l’organisme. A l’altre extrem se n’ha anat el Vaticà, que diu que les hòsties sense gluten no valen per a l’Eucaristia. Això vol dir que els celíacs no poden prendre el cos de Crist? Que no són de Déu? Aquest pretès control contrasta amb el fet que, atenció, es venen hòsties per internet!

Sisplau, no perdem el seny. L’alimentació és un dret, una necessitat i –ara que fa anys que m’hi he reconciliat– un plaer! O em diran que no és saludable gaudir d’una bona taula plena de grans amics? Amb el menjar, ja em perdonaran, poques hòsties.