Una és massa

Pensava que l’havia perdut. Va ser només una estona sense notícies però el meu món es va començar a ensorrar. S’havia complert un dels malsons que tenia com a persona i també com a periodista: cada cop que informava d’un accident de trànsit, em preguntava què passaria si un dia coneixia la víctima.

Malauradament però per sort, tenint en compte el que podria haver estat, el pare va ser un veí de Lleida ferit greu en un xoc frontal entre un turisme i un camió. Com tants però com cap. A la nostra feina, el vocabulari oficial fa d’escut per afrontar tragèdies, normalment alienes. Però, en el fons, és difícil no posar-se a la pell de qui les viu.

Moltes vegades, posem cara al patiment de les víctimes de la carretera i és així precisament, com la DGT crida a la prudència, amb anuncis que no voldríem mirar perquè no gosem ni imaginar que podríem ser nosaltres. Això, pensem, no ens passarà. I és trist que, admetem-ho, ens hagin fet més prudents les sancions que la por de perdre la vida. Ens falta consciència de risc i, per això, les autoritats busquen controlar el factor humà.

Però no és l’únic que compta en aquesta lluita: calen també carreteres segures i hi ha estadístiques que no es poden rebatre. Clama al cel que els governants, els que ens demanen sensibilització, no siguin capaços de mirar als ulls del problema de la carretera N-240. És imperdonable que es donin llargues per frenar la sagnia en aquesta via. No té nom que es facin els sords quan veïns i alcaldes fa anys que criden ben fort: prou morts a l’N-240!

Les respostes, si n’hi ha, són promeses sense compromisos, estudis sense data, pressupostos inconcrets, excuses barates i condols que no consolen. Què més ha de passar? Quantes vides més s’ha de cobrar una infraestructura que no reuneix les condicions pròpies del segle en què vivim?

Només el tram lleidatà de l’N-240 s’ha endut 31 persones en 8 anys. 31 vides trencades amb somnis i il·lusions. 31 famílies destrossades per uns segons fatídics. 31 comiats abans d’hora que potser haurien evitat unes obres evidentment necessàries o un simple aixecament de barreres.

Senyors i senyores del govern espanyol, tenen les nostres vides a les seues mans i els nostres morts a les seues esquenes. I una sola mort ja és massa.