#Notincpor

Quan les pitjors amenaces que coneixia venien d’éssers irreals que podien sortir de sota el llit o del fons de la tassa del vàter, la mare ho tenia clar: què és la por? Una p i una o. L’ortografia hi afegia després una r, però així sonava curt i convincent. Per què, qui ha de tenir por de dues o tres lletres?

I més, havent revisat i comprovat que eren buits els presumptes amagatalls dels monstres malignes que surten del cap d’una nena amb massa imaginació. Aquesta teoria, com jo, ha madurat i s’ha traduït en la ferma convicció que no se’n treu res de tenir por. I la teoria és bona, no m’ho negaran. Però la pràctica...ai, la pràctica!

Aquests dies hem conegut monstres reals que ens han matat, ferit i atemorit. Per enfrontar-nos-hi hem necessitat agafar-nos virtualment les mans i cridar fort el que ells no volen sentir: #notincpor. Una veritat a mitges que la Gina, estimada companya, expressava molt bé a Facebook: “Tinc por però no tinc por.”

Segur que entenen i viuen com ella aquesta contradicció. Ens fa por l’odi però volem seguir ferms. Ens fa por la violència però volem plorar en la nostra llengua. Ens fan por els monstres reals però volem vèncer-los. I ho estem fent.

Ho ha fet Barcelona, ho ha fet Cambrils i tots els qui no ens tancarem a casa ni evitarem trepitjar els carrers –els nostres carrers– i les rambles –les nostres rambles–. Uns, malauradament, hi eren i la resta podríem haver-hi estat, hi hem estat. Caminant cap a mar, pujant fins a Canaletes, sense rumb, ramblejant. Gaudint de ciutats de colors i de llum, descolorides de cop per l’odi i el silenci.

Però contra l’un i contra l’altre estem lluitant units i, a més, tenim els nostres herois. Dels que surten quan més se’ls necessita, dels que obren portes, dels que ens rescaten per fugir i, sobretot, dels que tenen les armes i saben com utilitzar-les per protegir-nos.

Gràcies, moltes gràcies per ser professionals però encara més per ser persones. Amb aplaudiments, amb abraçades, amb llàgrimes als ulls, vencerem la por i aconseguirem posar-nos “dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara”, com va escriure l’enyorat Miquel Martí i Pol. Volem cridar “qui som i que tothom ho escolti”: no tenim por! Per què, al cap i a la fi, què és la por?