El final

Temps era temps, els estius duraven dos mesos i mig, el sol era vitamina D en lloc d’agents cancerígens i les emergències es mantenien en pausa fins que arribava el setembre. Hi havia marge fins i tot per avorrir-nos i enyorar l’escola que, alegrement, abandonàvem a finals de juny. Trèiem la pols de les bicicletes que havien passat un any sense moure’s i sortíem a buscar els companys d’aventures temporals xiulant la tonada de la sèrie de torn, Verano Azul, a cop de pedal. Als matins, a la platja, ni tocàvem la tovallola de tantes onades que havíem de saltar i tantes vegades que calia nedar fins a la boia, fent la gran expedició només apta per als valents i les valentes. A les tardes, un banc o una vorera eren escenaris perfectes de llargues xerrades i confessions carregades d’intimitat, mirant de reüll el noi que prometia ser la il·lusió de l’estiu, d’aquell estiu. Jugàvem a ser grans triant entre veritats, accions o atreviments. I així, com qui no vol la cosa, queia algun primer petó fregant de passada la galta. I ens enrojolàvem i rèiem i ens pensàvem que sí, que érem com aquell grup de nois i noies de la sèrie que descobrien la vida en temps de vacances. A la nit, ben dutxats i fent olor d’aftersun, miràvem d’esgarrapar mitja hora més d’una llibertat que era vital i imprescindible. Si havíem de ser els primers a retirar, el nostre món s’enfonsaria i no ens podríem recuperar. Com s’enfonsava quan arribava el moment d’acomiadar-se. Ens reuníem a l’entorn de qui carregava el cotxe amb cara de be camí de l’escorxador. Deixàvem anar alguna llàgrima, ens semblava que res no tornaria a ser igual, que no podríem sobreviure a un any sencer en la distància. Però un bon dia, els estius s’escurcen i duren el que dura el mes de vacances, amb sort. Les preocupacions no esperen al setembre i volem petons tot l’any, dels de debò. Les aventures es compliquen però, tot i així, les busquem. Potser amb l’esperança de no haver perdut l’esperit dels estius d’infantesa. Ens hem fet grans i les vacances de sèrie van quedar enrere amb el ritme de fons d’aquell duet que havien ballat els nostres pares i nosaltres vam descobrir quan Pancho, Javi, Desi, Bea, Tito i Piraña es van haver de dir adéu perquè “El final del verano llegó, y tú partirás”.