Tossudament contents

Confesso que escric aquestes línies en plena eufòria postDiada, que tinc una tendència natural a l’optimisme i que m’emocionen les expressions col·lectives i els himnes –sí, els himnes, què hi farem!–. Dit això, em declaro orgullosa de ser catalana, de pertànyer a un país que es construeix amb treball i de parlar una llengua que ha sobreviscut perquè la gent s’ha entestat a parlar-la. Després de segles de convivència, aquest poble, el meu, lluita per ser independent i no ho fa alçant les armes, no es precipita ni és violent. El meu poble demana votar després d’haver estat pacient durant anys i panys, entomant un no rere l’altre. I encara surt al carrer amb un somriure… un milió, diuen, aquest Onze de Setembre! Una Diada més, ens hem inscrit, hem fet quilòmetres, hem passat calor i ens hem posat la samarreta que tocava quan tocava. Bé, d’això últim no n’estic segura perquè, buscant ser originals, les coreografies es van complicant i no tinc clar que tots encertéssim el moment de cobrir-nos de groc fosforescent. I tot això que hem fet –o no– hem aconseguit que fos una lliçó de civisme i d’il·lusió. Perquè sí, fa molt temps que estem tossudament alçats però també seguim tossudament contents. I això es nota al carrer, on ens mirem i ens sentim còmplices, tot i ser desconeguts. Ens instal·lem, disciplinats, al tram que toca i intentem endevinar què s’espera de nosaltres. Sabem que, tot i ser-hi, hi haurà qui no ens comptarà perquè no hi ha més cec que el qui no vol veure. Ens volen malcarats i conflictius però no ens hi tindran perquè ni ho estem ni ho som. Simplement necessitem que, per fi, se’ns pugui comptar, a uns i altres, fent servir les eines de la democràcia: paperetes i urnes. Volem tenir on agafar-nos, saber què acatem i estar segurs que és voluntat de la majoria. Aquest és el nostre argument. I encara no he entès el dels qui volen impedir que votem, inventant famílies dividides i advertint d’una violència que no existeix. No sé si tots tenen clar que passaran a la història com a persones que van tancar les portes al màxim exercici de la democràcia, que van fer oïdes sordes als ciutadans. Uns ciutadans que, davant actuacions injustes i injustificades, es limiten a cantar el “Passi-ho bé i moltes gràcies!”.