Els sis segons

En sis segons, ens fem un petó o rebem una puntada de peu. És el temps que dura una bona abraçada de benvinguda però també un comiat breu i sec. En sis segons, se signa la pau o es declara una guerra. És el temps de pitjar un botó que ho faci esclatar tot però també el que triga a arribar un canvi d’opinió. En sis segons, dues mans encaixen o es gira l’esquena. És el temps que cal per fer una oferta de negociació però també el que dura el rebuig a una conversa.

Durant sis segons, Catalunya ha semblat ser un estat independent en forma de república. I, mentre saltaven taps de cava de les ampolles reservades per a l’ocasió, la declaració ha quedat suspesa. Cava de nou a la nevera, confiant que no s’esbravi. Escric fent encara la digestió d’una altra jornada històrica que, de moment, deixa més incerteses que certeses. Novament, uns estenen la mà repetidament mossegada i els altres, els de les queixalades, no només no valoren el gest, sinó que responen a un discurs serè i respectuós amb crispació i violència.

El govern català torna a donar temps al diàleg. A un diàleg que s’ha negat per activa i per passiva perquè, per ser honestos, requeriria parlar del que no els convé. Ja som fora però ara demostrarem al món que, per vegades que ho provem, no hi ha retorn. No es pot demanar unió ni convivència ni democràcia sense tenir en compte la voluntat de l’altre. I menys, pretenent atemorir-lo, amenaçar-lo i anorrear-lo. No es pot cridar a la pau amb violència, com no es pot reclamar estima amb insults. Ho ha dit el president Puigdemont adreçant-se en castellà als ciutadans de l’estat: “La relación no funciona y nada se ha hecho para revertir la situación.” De fet, afegiria, hi ha una part que, malgrat tot, ha insistit a exigir amor a cops de porra. I així no s’obté amor, s’obté submissió, cosa que aquest país nostre, tan petit “que sempre cap dintre del cor”, ja ha patit i no vol tornar a suportar.

En sis segons, ens podem dir adéu. Triguem el mateix a fer-ho amb una abraçada que alçant la mà, amb un somriure que sense mirar-nos als ulls. En sis segons, podem esborrar el passat o començar a escriure el futur. I l’avantatge és que tenim molt més de sis segons per intentar-ho, amb la il·lusió dels sis segons en què hem estat independents.