Fins aquí hem arribat

Jo també he mirat enrere caminant pel carrer i he accelerat el pas si he vist una figura desconeguda que s’acostava. Jo també he esquivat alguna mà lleugera que es dirigia cap a on només jo decideixo obrir la barrera. Jo també he suportat grolleries quan m’he negat a ofertes que, suposadament, havia suggerit amb un simple somriure. Jo també m’he sentit a dir si estava en aquell moment del mes perquè he tret el geni en una situació que he considerat injusta. Jo també he sentit por, menyspreu, indignació i indefensió. I, massa cops, només pel fet de ser dona. He mirat de rebel·lar-me contra tot plegat amb una façana de seguretat, convencent-me que no necessito que ningú em protegeixi i, molt menys, que ningú em salvi, fingint que no fa mal. Però el cert és que sí, que fa mal. Els homes que conec no caminen mirant qui els segueix ni pateixen per tornar sols a casa a determinades hores. No els assalten amb presumptes floretes perquè portin uns pantalons estrets ni han d’anar evitant invasions no volgudes del seu espai vital. I jo, que comparteixo el món amb ells, vull la seua seguretat objectiva. L’aparició del cos de Diana Quer ens recorda de nou que no estem segures.

Més quan encara hi ha dubtes sobre si l’assassinat d’aquesta pobra noia, tot i el mòbil sexual, s’ha de qualificar de violència de gènere perquè no tenia ni havia tingut relació sentimental amb l’agressor. O quan el debat social se centra en com vestia ella o quins hàbits tenia o amb quina gent es barrejava, com si la primera culpable fos la víctima. Som molt lluny que desaparegui la vergonyosa i tràgica xacra de la violència masclista.

Cada cop que girem el cap per ignorar un petit indici, ens allunyem més de l’objectiu d’eliminar-la. I callar és ser còmplice. Una mà llarga és violència, una grolleria és violència, una amenaça és violència i un menyspreu és violència. Ho considerarem així si veiem cada dona com si fos la nostra mare, la nostra filla, la nostra germana, la nostra esposa o la nostra amiga. Oi que a elles no se les toca? Doncs a la resta tampoc. Fem tard per a moltes però, per tallar-ho d’arrel, els homes i les dones de veritat hem d’unir-nos al clam d’Oprah Winfrey als Globus d’Or: “Ara és el moment, fins aquí hem arribat. S’ha acabat.”