Al mal temps...

Una mala experiència ens deixa dues opcions: lamentar-nos eternament o tirar endavant. La segona respon, segurament, a l’instint de supervivència però és molt més que això. Tot el que ens passa serveix per aprendre més enllà dels mals i dels perjudicis. Massa sovint, ens adonem del que teníem quan ho perdem. I la pròpia pèrdua hauria de dur-nos a valorar el que ens queda. D’alguna manera, això està passant amb els dos principals museus públics de Lleida. Els hem vist perillar i això ha dut a reconèixer-los o a descobrir-los, a donar-los l’afecte merescut, a exportar-ne les virtuts més enllà d’aquelles portes que, per a molts, són encara més un lloc de pas que una entrada.

Al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, els plors de pena per l’espoli de les obres de Sixena s’han anat convertint en llàgrimes d’emoció. Aquest litigi ranci ha comportat un reconeixement als professionals de l’equipament, una revaloració de les col·leccions que preserva i una allau de nous visitants. Han sabut reconvertir un trasllat forçat, amb repercussions confiem que provisionals, en un al·licient, en forces per renovar-se, refer el relat i preparar més accions que expliquin la història de Ponent.

L’aplaudiment dels treballadors del Museu als qui van entomar la pluja per enfrontar-se al que no havia de passar mostra la seua categoria personal i professional, com també la necessitat d’alimentar-se del suport ciutadà. I si hi ha un exemple de paciència per amor a l’art, és el del Museu Jaume Morera, ben aviat Museu d’Art de Lleida. O no té mèrit sobreviure a un segle de mudances? Ha trigat ni més ni menys que cent anys a aconseguir un projecte real de tenir una seu definitiva, una llar.

Finalment, està garantit el finançament per instal·lar el Morera a l’antiga Audiència de la rambla de Ferran. L’anhelada notícia arriba mentre acull una altra brillant exposició: la de les fotografies de Centelles sobre el terrible bombardeig franquista contra Lleida del 1937. Els nostres museus han posat bona cara al mal temps. Ho han fet amb qualitat, amb empenta i demostrant que ja no són només sales per a la contemplació sinó espais vius que generen experiències i sensacions. Per viure-les, no calen llargs viatges ni hores de vol. Sovint, el millor és a casa.