Qui no s'arrisca no pisca

La flor i nata de la cinematografia espanyola es vanta d’haver protagonitzat una gala dels Goya la mar de reivindicativa per ventar-se –literalment– amb l’eslògan #másmujeres quan no és més que una versió descafeïnada i indolora del #metoo hollywoodià. Perquè les reivindicacions han de tenir el component de risc, la voluntat d’estripar i de posar el dit en ferides que sagnen abans de curar-les. Malauradament, no és el cas. El cinema espanyol ha volgut nedar sense mullar-se.

Només cal veure les entrevistes de la catifa vermella: a ells, quin paper més interessant; a elles, quin vestit tan espectacular. I entenc que responguin complaents –cal aprofitar qualsevol oportunitat de promoció– però potser haurien de començar per aquí, rebel·lar-se contra comentaris que no porten enlloc i prendre la paraula corrent el risc de no agradar. És clar que les dones hi som, al cinema i al món, però volem ser més amunt, rebentar sostres. Volem arribar on arriben ells i, fins i tot, descobrir llocs on no s’ha arribat i fer el cim junts. No només hi volem ser més, hi volem ser millor perquè som capaces de guanyar-nos-ho.

Per això no em satisfà un missatge fet per acontentar tothom sense fer mal a ningú. Si fos qüestió només de quantitat, ja estaria bé la presència de les grid girls a la Fórmula 1. Com que els que competeixen són ells, assegurem paritat i posem dones a aguantar-los el para-sol. Això sí, noies que ensenyin pit i cuixa, amb un somriure perfecte i sense rastre de cel·lulitis ni d’aquelles molles que no sabem quan i com han sortit però que tenim sota la cintura. Ep, i jo sóc partidària, com he defensat en aquest espai, que cadascú mostri el que vulgui, però tothom! Si elles han d’ensenyar el cul per guanyar-se el sou, que l’ensenyin ells també i si han d’aguantar un paraigua, que també l’aguantin ells. I, si ells manen, elles igual.

Esperava més coratge d’un sector, el del cinema, que s’ha enfrontat a guerres, impostos o retallades. I no només pels drets de les dones, que també, sinó per les llibertats d’ideologia i de pensament que mai, mai, han de dur ningú a la presó. Sobre això, silenci, no fos cas. Doncs amics del cinema espanyol, us ho diré ben clar: qui no s’arrisca no pisca. I, amb aquesta empenta, no piscarem res!