Consciència i empatia

Potser per deformació professional, necessito informació. Em passa, per exemple, amb els carrers. Trobo important que els llocs del meu entorn duguin noms que no atemptin contra els meus principis. El nom no fa la cosa, d’acord, però la condiciona. No em sento còmoda tenint al costat de casa la placa d’un personatge associat al franquisme. És un homenatge i no entenc per què, al segle XXI, ens hem d’empassar aquests reconeixements. Alguna cosa hauríem d’haver après. Sóc d’una generació que no ha viscut la dictadura ni, molt menys, la guerra civil. No obstant això, en conec les repercussions per paraules o per silencis dels pares i dels avis. Moltes i molts van optar per callar i amagar els records i les ferides, buscant la cicatrització. En aquest procés, però, no han ajudat presències com les de les plaques franquistes. Dècades després, a Lleida encara dediquem espais a persones que van participar de la barbàrie. Mereixen seguir figurant a les plaques? Fa poc ha acabat al Museu Morera l’exposició de fotografies d’Agustí Centelles del bombardeig de la capital del Segrià. Són dos carrets, només dos, però carregats d’imatges que permeten mirar als ulls de la mort, literalment. Mirades buidades, cossos esquarterats, tragèdia i desesperació. Ara, quan, per llei de vida, va desapareixent aquella generació de supervivents, tenim almenys dues armes per lluitar i mantenir-ne viva la memòria: l’empatia i la consciència.

Per això, hem de fer fora qualsevol enaltiment dels responsables d’aquell dolor però també dels qui el van permetre. Aquesta setmana arriba a judici la decisió de la Paeria de mantenir els noms de carrer franquistes. Ni empatia ni consciència. No han servit testimonis com el del mateix Agustí Centelles: “Quan el reporter gràfic té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquest cas que va ser terrible. Veus aquell espectacle i comences a reaccionar i vomitar indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal.” Va ser-ho tant la guerra com la repressió posterior vestida de privacions de llibertat i assassinats. Afrontem-ho i deixem d’homenatjar els violents, que també són els que toleren mirant cap a una altra banda.