Actes de fe

Necessitem creure. En tangibles o intangibles però ens cal tenir fe en alguna cosa. Hi ha qui diu que ens sentim massa importants com per resignar-nos a desaparèixer i, per això, busquem opcions de sobreviure més enllà de la nostra pròpia vida. La religió, les religions donen resposta a aquesta necessitat de romandre, de transcendir. Aquesta seria l’explicació racional des de l’escepticisme, deixant de banda uns sentiments que, estic d’acord, hem de tenir en compte quan parlem de temes sensibles. Per això mateix, per la voluntat de mantenir un respecte màxim per totes les creences que es basin en la pau i en la concòrdia, no podem seguir ancorats en tradicions arcaiques. Les religions, com la societat, han d’evolucionar. I més, vivint, com vivim, en un estat aconfessional i divers –també religiosament–, cosa que sembla que s’oblida quan arriben dates com les de la Setmana Santa que hem deixat enrere. Banderes a mig pal en edificis públics per la mort de Jesucrist o ministres entonant que són “el novio de la muerte” en una processó no fan més que demostrar que no avancem i que l’esperit colonitzador no els deixa veure la realitat que els envolta.

Les esglésies no són ja els únics punts de referència del coneixement, són llocs de trobada de comunitats que comparteixen creences, en plural. Perquè, en un estat laic, s’ha de ser lliure tant de creure com de no creure, sense limitacions ni obligacions ni condicionants. Aquests comportaments obsolets i allunyats de la neutralitat institucional només fan que generar dubtes sobre les finalitats polítiques o d’inculcació de valors morals al conjunt dels ciutadans.

Les administracions han de garantir la igualtat, el dret i la llibertat d’adherir-se a una causa, a l’altra o a cap de les anteriors. Afavorint o decantant-se públicament per una religió, obren escletxes amb les altres quan el que caldria són noves vies de comunicació entre elles i amb la societat. Seria la millor manera de lluitar contra els fanatismes i aquells dimonis que atemorien els nostres avantpassats. Ho admeto: tinc el mal del dubte, dubto de tot i tot em fa pensar. Sobre la fe, ara mateix, només tinc clar el que diu la cançó: “Fe és un cop de falç, fe és donar la mà, la fe no és viure d’un record passat.”