El que no s'oblida

Gairebé no recordava el nom dels seus fills però va entonar, paraula per paraula, tota la cançó. Dirigia amb les mans la petita coral en què va convertir-se la família veient com ell s’animava. De tant en tant, renyava els qui considerava que no s’estaven prenent prou seriosament la interpretació. Duia la musica tan endins que potser ni depenia dels records, sortia del cor, de la pell. Com aquelles mirades aparentment perdudes que, de sobte, se centraven en els ulls d’algú en concret i prenien una lluïssor especial. Era la llum del reconeixement. Més que un record, semblava un sentiment. Crec que vaig tornar a veure aquesta mirada en Pasqual Maragall mentre el seu germà Ernest prenia possessió del càrrec de conseller. L’estimava amb els ulls. I amb el cor, més que amb la veu i amb el cap, va llançar-se al Cant de la Senyera. Allò sí que era emoció sincera.

També la dels qui el vam veure deixant anar, ho confesso, alguna llàgrima galta avall. Si algú dubtava de la necessitat que l’expresident de la Generalitat i exalcalde de Barcelona fos en un acte públic, les reaccions que ha despertat la seua presència esvaeixen qualsevol dubte. Perquè ell i la seua família, com moltes d’altres, lluiten per evitar l’oblit social al qual, massa vegades, sotmetem les persones malaltes. I l’Alzheimer, que ja és prou condemna, té noms i cares. No reconèixer-ho és, al capdavall, una manera de protegir-nos a nosaltres, no a ells ni a elles. L’Alzheimer ataca sense compassió i sense miraments. Esborra records que són, al cap i a la fi, el material amb què ens construïm les persones.

No sé si conec una malaltia més cruel que aquesta, que va diluint un ésser humà a mesura que oblida què ha fet i qui és. Ens toca a la resta combatre i evitar la destrucció total. Aquest article vol ser un homenatge als qui conviuen amb l’Alzheimer. Un reconeixement per la lluita dels diagnosticats però també per a les famílies que estimen i guarden els records que esborra aquesta maleïda malaltia com un, de moment, indestructible virus informàtic. Que tots aquests sacrificis no siguin debades, que els esforços deixin de ser invisibles, que sapiguem veure en la música i al fons dels ulls el cor de les persones. Que no morin els records, que no venci l’oblit.