Llibertat, justícia i raó

Al juliol, viacrucis. No, no m’he equivocat d’època tot i que hi ha qui funciona amb mètodes de fa segles. Voleu trasllat? Doncs el tindreu! Així, amb mala idea, sembla que s’ha planificat l’acostament dels presos polítics. Se’ls van endur detinguts fa centenars de dies a la velocitat de la llum, sense temps d’entendre què estava passant. Però la tornada, ai la tornada... sempre es complica. I no ens confonguem, no hem de celebrar res perquè, simplement, s’està complint la llei, no se’ls està fent un favor. Empresonar-los lluny de casa ha estat l’enèsima irregularitat. Perquè és impossible forçar més despropòsits i més humiliacions. Primer se’ls acusa de delictes que no han comès i s’adequa la legislació al que més convé a qui mana. Després es decreta presó provisional, només prevista per a casos gravíssims, argumentant motius absurds.

Al mateix temps, es vulneren els drets polítics dels investigats impedint que prenguin possessió com a parlamentaris, que puguin votar, ser candidats a la presidència o investits. I, en paral·lel, s’ignoren i es trepitgen els drets de les famílies, especialment dels fills menors, obligant-les a fer milers de quilòmetres per mantenir vincles. Ara, envoltats d’un aire de magnànima concessió, assistim a un trasllat propi d’un altre temps, fent un tour per mitja Espanya per recórrer 600 quilòmetres ves a saber en quines condicions. I tot, amb una claríssima separació de poders, i tant! És coincidència que el trasllat es produeixi quan hi ha canvi de govern! Es veuen les ganes de complir la llei i aquesta Constitució amb la qual s’omplen la boca.

Si fóssim iguals davant la justícia, tothom podria acollir-se al mètode Urdangarin, que viu una condemna feta a mida en un centre penitenciari que és més una casa de repòs. Potser sí que, d’aquí a uns anys, els tribunals internacionals donaran la raó als presos polítics, però no hi haurà càstig que compensi l’absència els dies d’aniversari, de festival de final de curs o els matins de mandra al sofà mantenint una conversa banal. Més que mai, ens cal una revolució de les que cantava Ovidi Montllor: “No us penseu que vol dir guerres, ni destrosses, ni rancors. Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!”