Fora operació biquini!

PANXA ENDINS, esquena arquejada enrere, una cama davant de l’altra, xuclem galtes, aguantem respiració… clic! Així es fan desenes de fotos a la platja o a la piscina.

Són nenes, noies o senyores provant de dissimular el que, segons els cànons actuals, les allunya de la perfecció. Moltes fa mesos que preparen aquest moment, en diuen operació biquini.

Quan s’acosta l’època de despullar-se, es veu que cal córrer per eliminar el que l’hivern amaga. Suposo que tenen clar per què l’operació en qüestió es diu biquini, una peça exclusivament femenina. És un altre dels nostres esclavatges: no podem tenir ni massa panxa ni massa cul, ni massa pit ni massa poc.

Se’ns suposa eternament depilades i perseguim una pell tersa sense rastre del pas del temps. Ens sentim cridades a complir normes impossibles. Les marques publiciten productes sobre dones aparentment naturals retocades amb maquillatge, il·luminació i filtres. I, és clar, ens il·lusionem amb un aspecte que ni és ni serà nostre. Perquè tenim cicatrius, fem panxeta, surt cel·lulitis i apareixen granets. Els nostres cossos, els de veritat, són tots diferents però pretenem que encaixin en patrons uniformes que impliquen embotir les carns on mai es trobaran bé. Ens han dit que per presumir s’ha de patir i ens posem tacons encara que no puguem caminar, aguantem la respiració per cordar-nos els pantalons de moda i tapem el que considerem imperfeccions sense adonar-nos que el que estem fent és amagar part del que som.

Potser ja n’hi ha prou! Ha arribat l’hora de reivindicar la bellesa dels cossos reals i saludables, és el moment de gaudir sense complexos ni limitacions i a qui no li agradi que no miri. Entenguem d’una vegada per totes que una arruga va ser una rialla i una panxa va ser un bon dinar o l’embolcall d’una criatura.

Tinguem clar que un gra no ens pot espatllar el dia i que la talla tan sols és un número que, per cert, cal unificar. Que només la salut ens limiti per acceptar com som. Dit això, si m’ho permeten, tornaré a escarxofar- me sobre la tovallola, marcant mixelins, per acabar l’últim llibre que m’ha enganxat. Si m’acaloro, aixecaré el pompis i, amb ell i els meus pits petits, entraré a l’aigua per remullar una pell imperfecta com jo però bella i viva com totes.