L'hora dels adéus

Va arribar envoltat d’aires de modernitat i repetint que no buscava diners, que cobrava, com a alcalde, la tercera part del que percebia en la seua última feina. Àngel Ros, intel·ligent i tecnòcrata, volia marcar diferències i rebutjava obertament els càrrecs vitalicis i els mandats llargs.

Deu anys com a màxim, va assegurar que ocuparia l’alcaldia si els ciutadans li feien confiança. Però la cadira li va resultar còmoda i “qui diu deu, diu dotze”, va respondre quan la cosa s’allargava.

N’han passat més de catorze des que va agafar les regnes de Lleida l’any 2004 i, fins fa poc, no descartava tornar-hi. Pel camí, Ros s’ha deixat diàleg, autocrítica, catalanisme i coherència.

El caràcter se li ha anat fent agre i, a voltes, ha oblidat que es devia als ciutadans, a totes i a tots.

Als que el van decebre no atorgant-li la majoria absoluta en les últimes eleccions i que, segons paraules seues, no l’havien entès. Als que van rebre cops perquè volien votar per decidir el futur del seu país. Als que el van escridassar a les portes del Museu la nit que s’enduien les obres de Sixena.

Als que van ser atacats pel seu cap de gabinet i gendre mentre Ros el lloava per defensar-lo, arriscant la seua integritat. Als que són crítics amb la seua gestió i ho diuen i ho escriuen entrant en una llarguíssima llista negra. L’alcalde s’ha confessat agredit i traït.

No ha comprès les lleidatanes i els lleidatans que han assistit, atònits, a una transformació sense explicacions. De crític a president del partit. De definir-se catalanista a pactar amb Ciutadans. De defensar les llibertats a considerar “proporcionada” la repressió.

El desgast ha estat enorme. Si Ricard III va oferir el seu regne per un cavall, Àngel Ros ha regalat la coherència per un càrrec. La d’ara és la fugida endavant de qui ja no se sent apreciat ni valorat.

És el comiat de qui ha allargat massa l’estada, i tothom celebra que marxi. Tan poc compartides han estat les decisions del fins ara paer en cap, que ni els seus estaven preparats per asseure’s a la poltrona que deixa buida.

Després de prop de 15 anys, el d’Àngel Ros és un adéu de mes d’agost, d’oficines buides i carrers en obres. És un adéu sense mirar enrere, és un “ja us espavilareu”. I ho farem, segur que ho farem.