Un vot i un bolígraf

Volia votar i no tenia bolígraf. Feia hores que estàvem, tant ella com jo, fent una cua interminable que, lluny d’escurçar-se, s’anava allargant. Sentíem aquell pessigolleig nerviós de quan no saps què t’espera, i les portes no s’obrien. Ella anava amb quatre o cinc dones més. Diria que del col·lectiu conegut com “de mitjana edat” en el qual ningú s’inclou a si mateix. Quan, per fi, la filera avançava i estàvem a punt d’entrar en un espai petit i abarrotat, es va adonar que no tenia bolígraf. Va aixecar els ulls i es van trobar amb els meus. No havíem parlat, però aquella estona compartida ens feia una mica col·legues i, sense demanar-ho, ens vam entendre. Després de remenar una bossa de les quals s’ho empassen tot em va dir: “No tinc bolígraf.” Només vaig respondre: “Jo sí.” I l’hi vaig deixar. Estaven tan difosos els nostres espais vitals que no vaig poder evitar-ho i vaig veure clarament com, amb el meu bolígraf, marcava el no. I no sé gaire bé per què em va sorprendre. Suposo que ens havien dit tant que anar contra la independència era anar contra el referèndum, que em va costar assimilar que marqués el no una persona que havia fet hores de cua ben entusiasmada però patint, com tots, per si venia la policia a estomacar-nos. Mentre desava el bolígraf, però, ho vaig interpretar com un bon senyal. Vaig creure que ella, almenys ella, havia entès que era necessari que ens comptéssim, i que votar no pot ser mai un delicte al món civilitzat. Aquests dies que tothom s’ha dedicat a explicar el seu 1-O, m’ha vingut al cap la senyora que no tenia bolígraf i va votar que no. Em pregunto a qui o a què s’agafen quan alguns donen per fet que no hi va haver referèndum i que els qui vam votar érem una colla de sediciosos colpistes. Potser s’ha sentit desemparada en un espai indefinit del qual ningú es fa responsable. No sé si s’ha penedit d’aquelles hores que va passar impacient, jugant-se la integritat i confiant que podria dipositar la papereta en una urna importada de la Xina. La qüestió és que li vaig deixar el bolígraf i va votar que no. Em va donar les gràcies i no sé si vaig respondre. Ho faig ara: gràcies a tu, senyora de mitjana edat, per defensar i exercir la llibertat d’expressió i de decisió. Al cap i a la fi, la democràcia.