Maleït refredat!

Ell ha mort als 96 anys després d’una vida plena que tant de bo s’hagués allargat encara més. Ella ha marxat als 52, d’una malaltia sobtada i ha deixat el seu entorn submergit en la ràbia i l’enyor. Ell ha renascut gràcies als avenços mèdics que li han regalat nous batecs i, segurament, noves il·lusions. Ella ha fet 91 anys conscients, treballats, celebrats i optimistes envoltada d’amor i de rialles. Ells han arribat al món per estrenar, sense motxilles, només amb futur. I tot, tot, m’ha passat per davant en només dues setmanes. El millor i el pitjor de la vida però vida al cap i a la fi. I potser ha estat aquest refredat lleu però absurd que em té estovada el que m’ha fet donar voltes a les contradiccions que ens empenyen fins a dalt de tot o ens arrosseguen ben avall en qüestió de segons. Mentrestant, gestionem com podem els temes menors, les rutines, els imprevistos i, el pitjor, les decepcions. Perquè darrerament m’he adonat que les expectatives frustrades són el que fa més mal, molt més que els cops o els insults.

Confiar en la paraula d’algú i sentir-se desenganyat deixa ferides que costen de curar. Tant quan ets petita que plores desesperada per l’amiga de l’ànima que, incomprensiblement, ha deixat de ser-ho, com quan ets gran i et consideres traït per qui t’havia afalagat i ara vol disculpar-se amb cops a l’esquena. Però, malgrat tot, seguim confiant, amb cicatrius o sense i, afortunadament, no escarmentem perquè això significaria que ens deixem vèncer, que renunciem a les il·lusions i a les esperances. Imagino que, per sort, ens anem forjant amb les experiències que ens preparen per assumir que els patiments passen i arriben temps millors.

Que comptem amb una arma invencible que pot amb tot i és el nostre cervell quan aconseguim domar-lo i encarar-lo en la direcció adequada. Que res no s’atura, que la vida pot ser implacable i tendra, garrepa i generosa, vertiginosa i pacient, malcarada i juganera, freda i sensible però només en tenim una i el millor que podem fer és viure-la avui. Sento que han passat tantes coses en unes setmanes que, ara mateix, no se m’acut res més important a dir-los que, fins i tot quan ens gira l’esquena, la vida és bonica. I m’agradarà encara més quan deixi enrere aquest maleït refredat!