Tres veces te engañé

Tres eleccions en menys d’un mes i no em puc treure del cap la veu estripada de Paquita la del Barrio: “Tres veces te engañé, tres veces te engañé, tres veces te engañé. La primera por coraje, la segunda por capricho, la tercera por placer.” Amb la ràbia dramàtica de la ranxera, els responsables polítics espanyols haurien de confessar-nos la seua infidelitat. Predicaven promeses i es proclamaven salvadors. Però ara, incapaços d’arribar a acords, es treuen les puces de sobre: decidiu vosaltres, feu-nos la feina i, altre cop, uns comicis. La responsabilitat que els concedim, quan els interessa, torna com un bumerang. Fer política és, inevitablement, negociar. I negociar és, necessàriament, fer renúncies a canvi de consensos que abracin el que és bàsic. Però viuen en parcel·les tancades. Cadascú a la seua i ni un moviment. Fa temps que ho veiem. Cada iniciativa, fins i tot l’exhumació del dictador, queda estancada sense opció d’acord. Ningú cedeix, especialment des d’una banda que, amb totes les armes de l’Estat, no només no dialoga, sinó que insisteix en la repressió vetant conferències a Brussel·les. Ara, amb les eleccions generals convocades, la batalla està servida, almenys fins al juny. Sense respecte per res i amb tot de somnis atrapats en una farsa. Quan els ciutadans clamem unitat i necessitem estabilitat, la resposta és que tornem a votar.

D’entrada, Setmana Santa i Sant Jordi en campanya electoral, per continuar amb un maig, festiu a Lleida, en què els mítings robaran protagonisme a la cultura. Quina mandra! Per no parlar de la confusió que genera aquesta campanya eterna, amenitzada amb un judici crucial que té a l’acusació popular l’extrema dreta: propaganda electoral subvencionada pel Suprem.

Em sap greu dir-ho, però estic farta de votar. Bàsicament perquè tinc la sensació que tornarem a quedar-nos amb les ganes d’obtenir més que les engrunes i perquè és evident que tot pot anar a pitjor amb la catalanofòbia com a arma llancívola per obtenir rèdit polític. El meu vot és el de l’1 d’octubre i el posaria a l’urna una i mil vegades. Tres eleccions en un mes no és política, és el contrari. I pot acabar com el rosari de l’aurora o com culmina Paquita: “Y después de esas tres veces, ¡no quiero volverte a ver!”