Lo que no sona

Comprovat: hi ha la mateixa distància de Lleida a Barcelona que de Barcelona a Lleida. Per molt que per als lleidatans anar a la capital sigui “un cop de cotxe” i per als barcelonins dirigir-se al Far West suposi un llarg viatge. La barrera és mental. Ho demostra el fet que a Ruben Wagensberg, en un comentari desafortunat, no se li acudís un altre territori per cedir a Espanya que Lleida, assumint-ho com a dany col·lateral. Però també les crítiques enfurismades al que, ho sabem, era una broma. I és amb la meua pròpia indignació que m’he adonat que potser tenim un complex d’inferioritat no resolt, alimentat pels anys de menyspreu que ens ha tocat viure. L’aïllament ens ha dut a espavilar-nos i a tancar-nos en les nostres dèries.

Per què considerem un ascens que algú treballi a Barcelona? Durant molt temps, semblava, fins i tot, que aquest era el criteri per triar pregoneres i pregoners de les festes. Com si la feina al territori no tingués mèrit i no mereixessin lloances els qui la fan. I mirin, mal m’està dir-ho, tenim grans talents i enormes professionals. Però sembla que el reconeixement només val si ve de fora. Ara que trepitjo la Ciutat Comtal a diari, em sento fent una defensa aferrissada –i, a voltes, exagerada– de les excel·lències de la Terra Ferma. Perquè tenim motius per estar-ne orgullosos! Som grans en extensió i rics en producció. Som estratègics: entre el mar, la muntanya i el centre peninsular. Històricament, expliquem el país, havent acollit, per exemple, la coronació de Jaume I i sent centre de decisió. Hem estat front de guerres que han destruït molt patrimoni que altres, a la rereguarda, han conservat. No exhibim la riquesa de Girona on, és cert, totes els ponen. Tampoc la vivesa del passat romà de Tarragona ni la brillantor i la diversitat del Cap i Casal. Però, massa cops, ens sentim menys del que som i ens passem de frenada saltant amb bromes com la de Wagensberg, que ens recorda al leridanismo apostant per una Lleida més aragonesa que catalana. Ara bé, el nostre paper és clau en la preservació de la llengua i les últimes xifres electorals ens situen com a reserva catalanista. La Catalunya profunda és la base i la hipotenusa. És on neix tot. O sigui que millor que no ens toquin lo que no sona.