Lleida és nostra

Larida és mora. I Lleida? De qui serà? La batalla dialèctica de Moros i Cristians dóna pas a una altra de més cruenta: la de les urnes. Si, en el primer cas, la victòria era prevista i pactada, en el segon, ni resultats clars ni negociacions. Almenys de moment, perquè del que ens deparen les eleccions municipals l’única cosa que sembla segura és que no són temps de majories i això, apreciats polítics, implica cedir i concedir. S’han acabat les bombolles, no val trepitjar el carrer només cada 4 anys, no serveixen les teories. “Ara és el moment. Lleida és capital”, és “La Lleida que estimes”. Som una “Ciutat valenta” i “Radicalment coherents”. I, si estem “Centrats en el teu futur”, “Suma’t al canvi honest” i “Som-hi”, que “Ens mullarem per Lleida”. Els eslògans, ja ho veuen, poden barrejar-se pel bé de la ciutat. També els candidats? Que els lleidatans dubtem ho demostren les enquestes.

La de SEGRE aporta una dada preocupant: un 36,1% de les persones enquestades no saben si aniran a votar o a qui votaran. No és només que ningú els convenci. És que potser ni es pronuncien. El fantasma de la baixa participació plana sobre les eleccions més pròximes, les més influents i les més decisives per al nostre dia a dia. Què o qui falla? Seran capaços, per fi, de fer autocrítica per trobar respostes i combatre la indiferència? Diria que aquestes seran les primeres eleccions municipals en les quals es votarà massivament en clau de país. Enrere han quedat les èpoques en què no era estrany que els pronunciaments ciutadans fossin diferents als comicis locals que a la resta d’eleccions. Votar segons el context global, sí, però sense renunciar a Lleida. Tenim grans projectes que requeriran acords, paciència i ganes. Necessitem propostes factibles i tangibles. No donem xecs en blanc. Ens cal igualtat i justícia en tots els àmbits. Uns valors que representa la festa de Moros i Cristians, que per alguna cosa és l’única que alterna els vencedors plantant cara a la història. Els canvis són bons, diuen algunes tropes, mentre que altres defensen la continuïtat. Sigui com sigui, afrontem el repte de decidir a qui encomanem –que no regalem– la ciutat on vivim i com volem viure-la. Larida és mora. I Lleida? Lleida és nostra. Que ningú se n’oblidi.