Elogi de l'optimisme

La gestió de les emocions s’ha convertit en un dels grans reptes de la nostra societat. Vivim temps d’estrès i d’angoixes que enfonsen persones fortes fins a límits complicats de superar. Ho veiem, ho vivim. El mal anomenat estat del benestar se’ns està cruspint la capacitat d’apreciar les petites coses i els instants únics ens passen per davant sense que ens aturem a mirar-los. I aquí em tenen, idealista de mi, reivindicant l’optimisme com a arma, com a eina, com a opció de vida. És cert que tal com tenim el món sembla que hi ha pocs motius per a l’optimisme però, com deia Helen Keller, “cap pessimista ha descobert el secret dels estels ni ha navegat per mars desconeguts ni ha obert una porta a l’esperit humà”. Per això, cal trobar els camins de millora, saber que són possibles i seguir-los amb totes les esperances d’arribar a bon port. Perquè optimisme i conformisme no són ni de lluny el mateix. Pateixo per tots els retrocessos en drets individuals i col·lectius, m’indignen les injustícies i m’enfonsen les desgràcies, em cauen les llàgrimes amb morts, malalties i violacions. Però no val a rendir-se, és una qüestió de supervivència.

Sempre es pot més. “Si no puc creuar una porta, en creuaré una altra o faré una altra porta”, aquesta és la fantàstica versió de l’optimisme del primer no europeu que va guanyar el Nobel de Literatura. L’indi Rabindranath Tagore era considerat un savi en moltes branques i tenia clar que “alguna cosa meravellosa vindrà, tant se val si el present és fosc”. Per contradictori que sembli, hi estic d’acord i amb els peus a terra. Com amb l’incorregible optimista Eduard Punset, que va arribar a defensar que la seua mort no estava demostrada fins que, malauradament, la mateixa mort li ha ensorrat la teoria.

Una llàstima. Del túnel, en veig la llum, dels comiats, les abraçades, de les absències, els records, i de les presències, cada rialla. Sé que ho tinc fàcil per ser optimista perquè estimo i m’estimen persones meravelloses, justament les que necessito. Espero amb il·lusió els llibres que no he llegit, les cançons que no he escoltat, els plats que no he tastat i les experiències que penso viure. I no, no vaig amb el lliri a la mà. El meu món és perfecte? De cap manera. Però li veig possibilitats.