TRES VOLTES REBEL
La victòria de l'1-O
La distància clarifica els records. El pas del temps augmenta la perspectiva i, sense l’escalfor del primer moment, tot es veu més clar. Dos anys després, afirmo més rotundament que l’1 d’octubre del 2017 va ser la data de la victòria. Vam votar, vam guanyar. I parlo de perspectiva perquè, no els enganyaré, aquell 1-O tenia sentiments contradictoris i, alguns, enfosquien la visió general. Però no, no era fosc. Va ser el dia brillant en el qual la ciutadania va agafar el comandament i es va erigir en guia. Va ser la jornada de no dormir per vetllar unes urnes que van aparèixer del no-res, com per art de màgia. Van ser hores i hores navegant entre la il·lusió, la por, la sorpresa, la indignació i l’alegria, emocionada de saber-nos vencedors i part d’una història irrepetible. Per això em resulta difícil d’entendre que formacions polítiques que ens animaven aleshores pretenguin tornar a una pantalla que ja hem passat. No és aquest el mandat de l’1-O que tants discursos omple. El mandat de l’1-O ha tornat a ressonar en aquest segon aniversari, que ha tret milers de persones al carrer de nou. Per explicar records, per rememorar experiències, per llepar ferides però també per exigir una unitat i una empenta que alguns han abandonat sota l’espessa capa del partidisme. La base és ampla i, si no ho és més, potser és per falta de lideratge i d’estratègies. Repetir un referèndum que ja hem celebrat és com convocar unes eleccions perquè els resultats no ens convenen. I les dues coses estan passant a Catalunya i a Espanya. Però, atenció, perquè, com en cinema, les segones parts mai solen ser bones. Algunes, fins i tot, amaguen perills i poden sortir molt cares. Hem d’anar abocant paperetes a les urnes fins que alguns se sentin còmodes amb els nostres pronunciaments? Fins quan? Vaig votar i tornaria a fer-ho en el mateix sentit. Però ja no tindria les papallones a la panxa de les primeres vegades ni l’entusiasme que proporciona la ferma creença que podem canviar-ho tot. Qui vulgui estar al capdavant, que assumeixi el compromís amb les seues conseqüències i, si no se sent capaç, que ho reconegui, ho podem entendre, però no volem que ens facin combregar amb rodes de molí. Sabrem guanyar i sabrem perdre. Hem pres partit, això és viure.