Milions i canelons

Enrotllem canelons de carn i de bolets com si no hi hagués demà. Marcant criteris i lleis sobre estètica i velocitat. La Rosa Mari n’ha fet el farcit i, gràcies a ella, ens endurem a casa un bon botí per Sant Esteve. Els emboliquem entre rialles i així esperem que es mengin. Com en moltes taules guarnides, en aquest taller casolà de canelons, surt el senyor de Mollerussa. És l’home més buscat després de gastar-se 7.200 euros en loteria, seguint un pressentiment que li ha fet guanyar 18 milions. Hi ha debat. Si pot abocar aquests diners en una intuïció ja deu ser ric, especulen unes. O no, afegeixen altres, simplement inverteix el que té en paperets numerats. Buscava comprar la sort i la sort s’ha deixat vendre. Torna la conversa al sopar de retrobament de bones amigues, de companyes de batalles passades amb qui ara només aconseguim veure’ns de tant en tant. El conte de la lletera: què en faríem, de 18 milions? Totes tenim idees. La majoria compraríem temps en forma de viatges, lleure i tranquil·litat. Sorgeix un problema: a qui pot confessar el senyor de Mollerussa que és el senyor de Mollerussa? Fins a quin punt val la pena una alegria que no es pot compartir? La riquesa solitària és riquesa? El dubte neix, sens dubte, de l’esperit nadalenc que ens omple aquests dies, tant si volem com si no. Internament, desitjaríem haver de resoldre’l. Desitjaríem els 18 milions. Tant se valen els estudis que diuen que 7 de cada 10 afortunats amb la loteria són més pobres en 5 anys. A nosaltres, assegurem, no ens passaria. Amb aquest convenciment, marxem a fer l’escalfament per a les exquisideses que ens esperen. Són excuses, al cap i a la fi, per aplegar l’amor cert a l’entorn d’una taula i sucar pa, sense remordiments, a totes les salses. I així acabarem un altre any. A casa ens ha portat d’un disgust a un altre, respirant, entremig, per cada petita victòria. Però ens sabem a prop, junts, plantant cara. Valoro més que mai la salut i prefereixo les petites festes per sobre de les grans celebracions de neó. Podria dir-los, objectivament, que 2019 ha estat un mal any. Seria cert. Però, pels mateixos motius, defenso que ha estat bo. Perquè l’hem vençut amb més canelons que milions. Bon vent, 2019. Et recordarem però no cal que tornis.