Donasses

Dues dones que admiro s’han retrobat aquest 8M. Al Far West, on les flors donen fruits i no són un simple guarniment tot i la bellesa evident. Com elles. Una 89 anys i l’altra 92, però totes dues diuen l’edat que faran, no la que tenen. Adonant-se que comptar anys és una conquesta i mai dels mais constitueix un problema ni una crisi. S’havien vist una o dues vegades com a molt. L’última, fa 20 anys, quan van casar el fill d’una amb la néta de l’altra. I és a través d’ells que s’aprecien. Després de dedicar-se elogis de com d’estupendes es trobaven –perquè ho són–, hi va haver un intercanvi de records, una constatació de canvis, una repassada d’evolucions. Em meravellen aquestes donasses farcides d’il·lusió per tot el que els envolta i per tot el que els queda per aprendre, cadascuna al seu terreny. El futur ha de ser femení, sí, però també ho ha estat el passat i ho és el present. Per això, els desitjo feliços dies de les dones avui, demà i les jornades que vinguin! Perquè concentrar reivindicacions i protagonisme només el 8 de març és tot el contrari del que necessitem. Cal canviar normes a cada moment, d’acord amb una realitat que és tossuda i certa: hi som i tenim molt per aportar a un món que es fa el sord. Però només unes hores després de viure el miratge lila, omplint-nos totes i tots la boca amb allò de la lluita compartida, hem tingut mostres que hi ha qui no entén encara res de res. Vinga lloar la dimissió del conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, quan, d’una manera o altra, ha encobert un presumpte assetjador, el seu cap de gabinet, Carles Garcias. Al seu departament i sota la seua responsabilitat en una institució pública. I no és que fossin casos recents, no, portaven cua. I tampoc és que els ignorés, no, en va cessar el responsable al gener. I ni tan sols ha estat el departament qui els ha tret a la llum, no, un mitjà va fer pública la notícia. Per tant, més que una dimissió, és un cessament. No ha plegat per honestedat, s’hi ha vist obligat. Mirant a una altra banda és com hem arribat on som. Manifestar-se és fàcil i els discursos populistes són senzills de fer però, passem a l’acció? Revertim mentalitats i provoquem evolucions o seguim congelats guardant el llaç lila fins al 8 de març de l’any vinent?