Confinada i enyorada

Dissabte vam menjar-nos els primers caragols del confinament. Ens venien de gust i, ves, no em negaran que un bon àpat ajuda a passar les hores llargues que omplen els dies darrerament! Estaven bons però fallava alguna cosa. Confesso que els caragols van despertar la nostàlgia. No hi eren ni el pare, ni la mare, ni la iaia xupant la closca, ni el Francesc que en menjava per obligació fins que el van deixar d’obligar. Faltaven la Núria, la Marta, el Jordi... fins i tot el Mario, que fa aparicions estel·lars un parell de cops l’any i parlem com si ens veiéssim cada dia. La Glòria i l’Anna no ens feien riure amb les seues baralles de confiança cega i a la colla pessigolla més heterogènia que es puguin imaginar ens declarem amor per WhatsApp i ens prometem una festassa. Ep! No em queixo gens de la companyia que tinc en aquest confinament farcit de teletreball però, què volen que els digui, unes quantes mans picant sense miraments de la mateixa safata xerrant i interrompent-nos quaranta cops, aporten més sal del que valorava. Ni la cervesa que bec mentre escric té el mateix gust que la de divendres a la nit a la barra del History. I dilluns ens menjarem la mona, però no serà la de la Pepa i l’Alba després que l’Agustí faci la remenada final a la fideuà, com si el seu toc magistral fos el secret d’una paella que s’ha treballat el Jordi. Fa dies que ens reunim a través de les pantalles amb uns companys de feina que valen un imperi i que sento encara més capaços i millors persones. He fet vermuts per videotrucada i he assistit a concerts per instagram. Estem connectats, sí, però no hi ha res com mirar-nos als ulls sense obstacles. Ni les rialles són les mateixes, amb el maleït retard de les connexions! Potser n’haurem après, de valorar persones i moments. Caldrà fixar-ho a la memòria per no esborrar-ho mai. Veig florir les roses i reconec la meua sort immensa, que inclou la salut dels qui m’estimo. I no cal que em diguin que tot anirà bé, ho sé. M’atabala més l’ara que el futur. De tant predicar que visquem al dia, m’ho he cregut. Però no em facin gaire cas, són línies de confinada enyorada. De fet, com cantava l’inoblidable Luis Eduardo Aute: “Qué cosas se me ocurren, todo esto es tan pueril... Si yo sólo pasaba, pasaba por aquí.”