Depredadors

Diu que no passa res, que no siguis susceptible. Diu que era només una broma, que no siguis creguda. Diu que és normal, que no siguis estreta. I tu et sents malament perquè potser sí que l’has malinterpretat, potser sí que t’has pensat més del que era, potser sí que no hi ha mala intenció, potser sí que és cosa teua. No, no ets tu, és ell. Si t’incomoda, nega-t’hi. I si no entén la negativa com a límit infranquejable, allunya-te’n i explica-ho. No et convencis que no té importància si per a tu en té. Perquè ell et farà dubtar, et farà quedar malament, dirà que estàs boja. Però no ho estàs. Ni l’amor ni el sexe han de ser incòmodes. I admeten variants, punts de vista, toleràncies i intoleràncies però sempre, sempre, una banda respecta l’altra. Qui t’estima, qui et desitja, no et fa sentir petita, et tracta com a igual. Perquè sou dos els qui poseu les normes. Mai un que imposa i l’altre que acata sense voler. Si, malgrat tot, et sents abusada, no és culpa teua, és de l’abusador. I ha de ser castigat.

No val passar de puntetes per casos com el de l’Aula Municipal de Teatre, ja fa anys que calia arribar al fons. Quantes dones s’han trobat en algun moment amb una mà llarga, amb un comentari fora de lloc, amb l’escarni després d’una negativa? Malauradament la majoria i, tristament, en molts casos massa aviat, en moments plens de febleses, de dubtes i d’indefinició. Aquest és el terreny adobat per als depredadors que s’alimenten de foscor i de secrets. Parlant-ne i encarant-los els focus, fugen i desapareixen. Com va passar a l’Aula. Però no s’esfuma el mal que han fet i per això cal que la Justícia es deixi estar de prescripcions. Si hi ha delictes sense nom, definim-los. Si hi ha actuacions il·lícites sense pena, marquem-la. El món no s’està quiet i no ens serveixen les lleis inamovibles. No hi pot haver ni un sol abús sense castigar per temps que passi. Perquè no és fàcil verbalitzar el dolor quan està en el seu punt màxim d’intensitat. Cal empassar-se’l, digerir-lo i carregar-se de valor per treure’l com fan ara les víctimes, obligades a ser valentes per un covard. Vergonya que la Justícia deixés marxar el depredador i vergonya de tothom que encara nega la major o va amb mitges tintes quan ja fa temps que el riu sonava.