L'alçada del Mancha

Paco Mancha hauria fet 100 anys l’11 de juny. Ningú com ell ha dominat els silencis. Callant se li entenia tot. Quan parlava, les deixava anar sense miraments i observava les reaccions amb uns ulls sorneguers que desmentien la fama de malcarat que pretenia guanyar-se. El bigoti retallat li donava un aire de Clark Gable i ho sabia. Quan tocava foto, posat de galà: mirada directa, mig de costat i mà a la butxaca. I això que era ben baixet. Desafiant els cànons de l’època, es va enamorar de Rosita, la petita –i la més alta– de Ca la Metralla. De llarga que era, al poble li deien espinac. Segons la història familiar, el Mancha de Seròs va portar una banda a cantar a la finestra de qui volia que fos –i va ser– la seua companya de vida: “Déjame que llore de alegría por estar cerca de ti. Déjame tu mano aquí en la mía, no te muevas quédate así.” I així van passar la vida. Mai quiets, sempre units.

A la imatge del casament, Paco i Rosita semblen actors de pel·lícula en blanc i negre amb misteri inclòs: ell hi surt més alt que ella. La néta, xafardera, no entenia com podia ser. Ells reien i es miraven. Finalment, Rosita va confessar que el fotògraf havia obligat el Mancha a pujar a una caixa per fer un retrat que quadrés amb els cànons simulant una alçada que mai va necessitar perquè la seua era moral. Ell va escoltar la història, contemplant-la còmplice, assegut vora la taula camilla on es prenia un bíter o dinava unes mongetes seques. Pauses breus per seguir treballant, treballant i treballant.

Quan van començar a recollir el fruit de tanta feina, ell es plantava un dissabte i anunciava que se sortia a dinar o es marxava a la costa i Rosita es resistia. “Tenim casa oberta”, deia ella per no abaixar la persiana d’un magatzem on van vendre material de construcció, pintures i, finalment, productes per al camp. “Si no vens, marxo sol!”, responia ell decidit. Però mai va fer-ho. Ens va faltar vida per gaudir-nos més, padrí. Ens va faltar vida per fer-te preguntes. Ens va faltar vida perquè veiessis que el teu fill t’ha seguit les passes i que aquell nét que t’asseies a la falda al volant agafa fort i bé les regnes de Cal Mancha. Que content estaries, padrí, si no ens hagués faltat vida per dir-te que tu sempre vas ser més alt.