Quin país!

Catalunya s’ha descobert i, oh sorpresa, s’ha agradat. Només ha calgut una pandèmia. Ha fet falta que els viatges a l’exterior comportessin una sobrecàrrega de risc i de por al cos. Han hagut d’acollonir-nos perquè ens quedéssim a prop i ens adonéssim que, amb salut, som afortunats. Els confessaré que fa anys que vaig renunciar als llargs trajectes a l’estiu perquè perdo la paciència amb cues i aglomeracions i, per evitar-les, desistiria i em quedarien massa descobriments per fer. Per això, deixo “la resta del món” per a algun altre moment de l’any, amb les excepcions que calguin. Adoro viatjar però també adoro improvisar. Em relaxo si no tinc plans per complir amb dates fixades i horaris obligats i el turisme de proximitat m’estalvia aquest beneït estrès. Partint d’aquestes bases, deixo enrere unes boniques vacances. Si no fos –ai, el si no fos– per la inquietud que duem posada des del març que va tibant ara per aquí, ara per allà, com ho fan les gomes de la mascareta. Però aquest descans ha estat terapèutic encara que comencés amb el confinament obligat a Lleida. Després de l’aperitiu de gaudir de casa i d’una ciutat orgullosa que considero encara per descobrir al món, hi havia gana de voltar. Com a entrant, el Collsacabra, a Osona, detallista i familiar. Les Valls d’Àneu de plat principal, sempre impressionants i sempre sorprenents. Per postres, el Baix Camp, platges daurades, galeres i patrimoni. A tot arreu badant, caminant, devorant llibres –quin plaer!–, estimant i gaudint de la gastronomia i els vins. Està molt bé que l’estiu emmascarat hagi servit a alguns per descobrir el país, ara buidat de guiris, però el que estaria millor seria que la cosa no quedés aquí. No servirà de gaire haver desbordat enguany el Pirineu si les temporades vinents ni ens hi acostem. Més que res perquè les seqüeles d’aquesta crisi s’allargaran en el temps i estaria bé fer-nos costat. Que hostaleria i municipis han dedicat molts esforços a rebre’ns i serà molt injust que quan matem el bitxo no ens vegin el pèl. No tindríem perdó tenint tant i tan a prop, com diu l’encertadíssim lema del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida. Catalunya no ha de ser només el premi de consolació d’unes vacances resignades, mereix lloc al podi.