El poble està de moda

–Com estàs, xica? Si que vas xocanta!

–Pots comptar, faig 93 anys!

–Calla, 93? Ningú ho diria! Felicitats! Aquesta és la vostra xiqueta, la periodista?

Sortim i tothom li diu alguna cosa. També és veritat que ella mai ha escatimat ni paraules ni rialles. I al poble no només la coneixen, se’n preocupen. És un entorn controlat on se sap qui és qui i què necessita. En part per això, ser de poble està de moda. Aquesta societat que fa cops de volant a banda i banda sense posar intermitents, es llança ara en massa al món rural a la recerca del tracte personal dels petits municipis. Després d’anys i panys defensant la llibertat i l’anonimat de les grans ciutats, ens adonem que cridar-nos pel nom té avantatges. Aquest 2020 maleït mirem amb enveja no només els metres quadrats lliures de perills, sinó també l’atenció a la ciutadania, més enllà de tràmits, que han demostrat molts ajuntaments. Parlo de lots de vermut a casa per animar els veïns, de felicitacions d’aniversari de policies locals a la canalla, de trucades a les persones grans que viuen soles..., en definitiva, de la vida en comunitat que salva de l’aïllament obligat. Tornem a mirar a la cara als que sempre ens han vist l’esquena buscant aires nets i distàncies preventives i ens aboquem a repoblar com si fóssim salvadors dels qui, en realitat, ens rescaten. Havíem oblidat els pobles, els havíem deixat de la mà de déu. Però ara que ens convé viure-hi reivindiquem connexions i carreteres i comerços i cases barates i restaurants bons i aparcaments. I està bé demanar el que fa falta, però no ens hauríem d’haver fixat abans en el que havíem d’oferir? Dotar el món rural de tots els serveis necessaris no pot ser un caprici segons la nostra conveniència, és de justícia! A un lloc no s’hi arriba per canviar-lo amb lliçons cosmopolites, s’hi va per col·laborar en l’evolució. Posats a deixar empremta, que no sigui de llaunes i plàstics. Posats a treure profit de camps i boscos, que sigui mutu el benefici. Posats a tornar als orígens, que sigui estimant-los. Que per molts hortets entaulats que plantem, la terra ens alimenta perquè algunes i alguns dobleguen l’esquena. Benvingut aquest enamorament renascut amb el món rural però l’amor és respecte, pensem-hi. Llarga vida al poble!