La vida incerta

Estava immersa en el discurs contra el desànim quan l’Àurea ha deixat anar que ens hem de permetre estar tristos. I té raó. Navego amb naturalitat en la ràbia o la indignació però no sé conviure amb la tristesa. M’imposo l’optimisme com a deure vital tot i que, ara mateix, costa. La pandèmia tanca establiments, allunya parents i amics i marca un toc de queda. Per si fos poc, ens enganxa el canvi d’hora i la foscor arriba massa aviat. Les administracions estan centrades a esbroncar-nos oblidant que els dards fan diana en l’estat d’ànim. La situació és tan incerta i els missatges tan contradictoris que vivim en un desassossec ja perceptible. I ha de ser-ho, cal compartir els sentiments i alçar la veu per reivindicar-los.

Els psiquiatres alerten d’un increment de problemes de salut mental que arribaran massa tard al sistema de salut. Hem d’escoltar-nos però tenim feina aclarint què podem fer i què no, posant-nos bé la mascareta i rentant-nos les mans compulsivament mentre esquivem proximitats perilloses. Viure sota l’espasa de Dàmocles d’un virus, de moment, indestructible i, a més, amb l’amenaça del confinament es va fent insuportable. Tant, que quan una restricció es manifesta clara i contundent, gairebé ens alleugereix el pes. I dic gairebé perquè, immediatament després, sentim que n’hi ha una altra sobre la taula. Com si fos la loteria: provant sort a veure si toca. De fet, ni l’economia porta bé la incertesa i el Fons Monetari Internacional aposta per confinaments estrictes i curts en lloc de mesures més laxes dilatades en el temps.

Com hem d’assumir les incoherències mentre pugen els contagis? Fa mesos que s’anuncia la segona onada i, si tant es veia a venir, per què torna a semblar que no hi ha cap previsió? Però tota la culpa és nostra, diuen. Dolents, més que dolents! És urgent que ens tractin com a adults d’una vegada. No som un ramat que seguirà sense preguntar-se on va! L’única estratègia per mantenir l’optimisme és viure moment rere moment amb la mirada fixa en l’objectiu d’avui. Tant parlar d’escalades i desescalades, m’ha vingut al cap l’enyoradíssim Juanjo Garra, l’alpinista de la rialla eterna. Ell deia que el cim no està fet fins que es baixa la muntanya. Guardem forces que el descens ha d’arribar!