La Núria

Ens vam conèixer un Sant Esteve de sobretaula curta i espera llarga. Es va fer pregar com el que és bo i va sortir espavilada per clavar-nos uns ullassos plens d’interrogants. Poc va trigar a aixecar el cap –xafardera de mena– i a plantar-se dreta per caminar lliure. Ja era una més de la colla i els sopars de quatre s’havien convertit en dinars de cinc. Ens va ensenyar que de dia també es pot sortir de festa. No recordo el primer cop que es va llepar un ditet arrebossat d’allioli ni quan va aprendre a dir la lletra c però, per culpa seua, La cançó de les bananes o M’agrada la tardor són temes incorporats al meu cançoner particular. I me n’ha regalat uns quants que ella ha oblidat. Tampoc té comptades les innumerables vegades que vaig cantar-li Les nenes maques cedint encantada als bisos que demanava. Sempre hem parlat clar davant d’ella i, amb la primera paraula, va començar a opinar. Com que la confiança fa fàstic, l’he renyada, sí, i també li he eixugat llàgrimes i ens hem encomanat atacs de riure. A la falda se m’ha adormit i s’ha deixat torturar amb pessigolles però, quan ha buscat pau, s’ha assegut sobre el Joan. Allà és on acaba després de les postres, encara ara.

La Núria farà 14 anys i no m’explico com és possible que no li pengin els peus a la cadira si tot just abans d’ahir li collia les sabates de terra. No m’he d’acotxar per abraçar-la i comença a anar-li bé la meua roba. Troba que diem bajanades i se salta algun dinar perquè té els seus plans. Quan hi és, ens introdueix al llenguatge adolescent i ens revela trucs tecnològics que desconeixíem. S’ha adonat que no ho sabem tot –maleïda descoberta!– i eixampla el seu propi món. Diuen que la canalla creix més de pressa a casa dels altres però la Núria és de casa i s’ha fet gran davant nostre a la velocitat de la llum, menjant-se els dies amb avidesa. M’agrada pensar que, una mica, li hem ensenyat a gaudir-los.

Gràcies, Marta i Jordi, per reservar als tiets postissos entrades privilegiades per al magnífic espectacle de veure-la avançar. Vola, Núria, vola però torna sempre que aquí ens tindràs per a tot. Perquè no compartim sang però sí moments impagables, pessics de formatge ratllat i el principi indiscutible que la vida sense allioli seria una merda.