Pinten bastos

Ep! Estem aquí! A l’oest! Potser ens veurien si giressin més sovint el cap des dels despatxos de Barcelona i Madrid. Però som com Santa Bàrbara, la que ningú recorda fins que trona.

I ja m’agradaria equivocar-me, ja, però fa tota la pinta que també aquest estiu tronarà. S’acosta la campanya de la fruita, la que ens van prometre que no seria com l’anterior, com la de l’any passat.

Se’n recorden? Com oblidar que una mala o nul·la planificació va comportar que el coronavirus corrés a l’ample davant la desesperació dels municipis. Ens van confinar gairebé a traïció i tancats ens vam quedar amb el nostre problema.

Doncs bé, tot sembla indicar que, a nivell administratiu, els ajuntaments són els únics que estan fent mans i mànigues per no tornar a patir. Ells i elles sí que fan els deures, en solitari i quan tot just acaben de cobrar les ajudes corresponents al sobreesforç de fa un any.

Si es demana a Estat i Generalitat què hi ha preparat, la resposta són controls i sancions. Inspecció per aquí, formulari per allà..

Molta norma, poca col·laboració i menys antelació per frenar un risc que coneixem i que ja no ens pot sorprendre. Els agricultors, previsors, tenen en marxa testos i quarantenes per quan arribi la collita.

Adverteixen, a més, que la reducció de la producció que han comportat les gelades de fa unes setmanes pot significar que hi hagi més gent sense feina a Lleida i als pobles del Baix Segre, sense papers ni sostre ni solucions. Així doncs, què tenim? Tenim alcaldes i pagesos preparant la campanya, alçant la veu per si, per casualitat, algú els escolta.

I què més? Doncs administracions disposades al cop de bastó si van mal dades. Des de la ignorància m’atreveixo a afirmar que anem tard, un cop més.

Calia esperar a l’abril per posar fil a l’agulla? I per tardà, el nou i polèmic alberg multiusos de Lleida que, com a molt, estarà a punt l’any vinent. Era “un deute amb la ciutat”, va dir el conseller Chakir el Homrani. Potser hauríem de cobrar interessos de demora, doncs. Vull creure que sí, que de l’experiència se n’aprèn. Vull confiar que aquesta serà una campanya diferent i millor. Vull pensar que sabem apreciar el nostre sector primari com a essencial. Però em temo que pinten bastos. Ja ens podem anar calçant.