En calces

“Biquinis inferiors de talla ajustada i tall en angle ascendent cap a la part superior de la cama. L’amplada del costat ha de ser de 10 centímetres com a màxim”. No, no cito un catàleg de moda de bany. El que han llegit és la descripció de la part de baix de l’uniforme de les jugadores d’handbol platja que marca el reglament de la Federació Europea. Per dalt, tops ajustats “amb cises àmpliament retallades per l’esquena”. En resum, a handbol platja s’hi juga en calces i sostenidors. Si no fos perquè la sabem llarga, pensaríem que l’esport ho requereix i que segur que els homes també corren amb la panxa i el cul a l’aire.

Però –oh, sorpresa!– als mascles només se’ls exigeixen samarretes ajustades sense mànigues i pantalons curts no gaire folgats que quedin 10 centímetres per sobre de la ròtula. Fresquets però vestits, vaja. I què passa si elles es posen malles? Doncs multa i amenaça de desqualificació. En donen fe les jugadores noruegues que van saltar a la pista del recentment celebrat Campionat d’Europa amb un equipament alternatiu, però, per mantenir-se a la competició, van resignar-se fins a la final de consolació, quan van imposar el seu bon criteri exposant-se a sancions. No és una polèmica nova i, de fet, la donava per superada amb els canvis al vòlei platja. M’equivocava.

Es manté incrustada, a l’esport i a la vida, la mentalitat cavernícola dels qui consideren que les dones hem de donar espectacle mostrant carn perquè no tenim res més interessant a oferir. I, sobretot, carn que presenti les mides adequades. La hipersexualització arriba a límits intolerables condicionant les menors amb el disseny de la roba. Una nena no tindria necessitat d’ocultar el tors si la societat no la induís a fer-ho, però costa trobar només les calces del biquini perquè s’ha de comprar tot junt. És més, es venen banyadors amb farciment per augmentar els pits de canalla de cinc anys. Diverses mares han posat el crit al cel i se n’ha demanat la retirada. Fem una passa endavant i quan abaixem la guàrdia celebrant la petita victòria ens la foten per l’esquena. Ens volen de guarniment, manipulables i silencioses i no s’adonen que és tard, que no callarem. Però cansa. Ser dona és tan meravellós com esgotador.